Els sous dels polítics

La tendència de la ciutadania –de vegades no massa allunyada de l’enveja– és considerar que cobren massa, per comparació. Encara més en aquest temps de tardocrisi inacabada. I tanmateix hi ha arguments per trobar aquestes remuneracions massa baixes. Una, que al sector privat, sobretot a grans empreses, els càrrecs directius –als quals estarien capacitats per accedir-hi la majoria de líders– guanyen molt més. En definitiva, que per a una gran part d’aquests electes o designats, acceptar aquesta forma de servei públic els comporta perdre ingressos.Un altre dels arguments generalitzats és que la política estaria reservada només als poderosos econòmicament, sense unes retribucions que permetin viure dignament a qualsevol conseller, general o comunal, en el poder o en l’oposició. En el cas de les administracions parroquials, del legislatiu, del govern en majoria absoluta, el que deixa una imatge poc estètica (potser també ètica) és que siguin els mateixos beneficiaris els qui tinguin la potestat de decidir el que cobraran. El dia 19 passat, el Diari va publicar un llistat de les percepcions mensuals brutes dels càrrecs de cadascuna de les set parròquies, amb evidents desigualtats. Cal recordar, però, que les igualtats absolutes sovint comporten greus injustícies. Al sector privat, les desigualtats són encara més grans. Hi ha, però, criteris que semblen adients per establir diferències –segurament no tan exagerades– entre grans propietaris o alts executius. Un és el de responsabilitat (pel volum de negoci que gestionen; en el cas de les institucions, en raó dels pressupostos). Un altre és el de la qualificació requerida, o necessària, acadèmica o pràctica. Un tercer, el nivell de risc que assumeixen, jurídics i/o per a la situació econòmica personal. I encara en trobaríem més. Sense una aplicació exacta, sembla que també s’ha de tenir en compte que hi ha diversos nivells de feina, i de responsabilitat, entre càrrecs diferents, locals o nacionals. En el primer cas, potser caldria computar el nombre de ciutadans a atendre, la diversitat de pobles, la dispersió de la població... La secretària d’Estat de relacions institucionals, Consol Naudí, i el conseller general socialdemòcrata Gerard Alís semblaven bastant encertats. La primera, en proposar l’establiment d’uns màxims i uns mínims a l’hora de fixar aquestes compensacions. El segon semblava afinar més, en demanar el debat i l’elaboració d’una llei de remuneracions de càrrecs públics. Potser encara caldria anar una mica més enllà, i esperar a la redistribució de competències i dotacions econòmiques entre govern i comuns, per mesurar millor. És certa la influència persistent de la tradició parroquialista en la configuració –i decisions– política del conjunt del país, com la necessitat, mentre el marc jurídic actual es mantingui, de respectar el grau d’autonomia que concedeix als comuns per prendre les pròpies decisions. Però quan aquesta autonomia implica la potestat d’atribuir-se el volum dels sous a aquells que els han de cobrar, sembla fer-ne un gra massa. Potser la solució seria una aplicació parcial de les dues propostes de Naudí i Alis. Arribar a la promulgació de la llei de remuneració de càrrecs públics –de tots, inclosos els assessors externs que de vegades són beneficiaris de compensacions molt més altes que els representants públics assessorats–. Un articulat que fixi màxims i mínims, i que ho faci a més amb criteris i objectius diferencials, com ara els explicats de qualificació necessària, volum de feina, població administrada, responsabilitat assumida... I sí, els polítics electes i els càr­recs adquirits per concurs de mèrits o per designació, han de tenir garantides unes retribucions que els permetin una dedicació tan plena com s’escaigui –fins i tot en un país tan petit, i que tant complica establir veritables incompatibilitats–, i un nivell de vida digne –inclosa la disponibilitat de fons justificables de representació–. El que no sembla cert és que, per rebre uns sous relativament baixos sigui més fàcil caure en la temptació de fer servir per a despeses particulars les targetes de crèdit de la institució o empresa, o acceptar qualsevol mena de corruptela. Això depèn exclusivament de l’ètica i els valors de cada persona, qualsevol lloc que ocupi en l’escala de salaris i d’ingressos, públics o privats.