L’abandonament escolar. Problema d’un altre?

El 24 d’octubre va tenir lloc a Roma la presentació del projecte europeu de recerca sobre l’abandonament escolar: QPA: noves maneres d’ajudar i motivar els estudiants amb particular risc d’abandonament, amb especial cura dels immigrants. En aquest projecte hem participat dos investigadors de la Universitat Oberta La Salle, el doctor August Climent i jo mateix. L’abandonament escolar és un problema mundial, si bé afecta en diferent grau cada país. La Unió Europea defineix l’abandonament escolar com el percentatge de persones d’entre 18 i 24 anys amb un nivell màxim d’estudis equivalent a l’ensenyança secundària obligatòria, o dit més fàcil, que ja no han acabat ni batxillerat ni formació professional. No s’ha de confondre amb el fracàs escolar que estableix la població que no finalitza l’ensenyament obligatori. No penso que hagi d’estendre’m gaire sobre la importància que aquesta xifra d’abandonament escolar sigui baixa. Alguns ataquen l’educació dient que les escoles són llocs on els governs adoctrinen la població. Però l’Educació és una altra cosa, sobretot és una altra cosa. L’educació forma persones, ens fa pensar, ens dóna valor i valors, ens dota de fonaments, tant en coneixements com en habilitats, que ens ajuden a viure de manera més conscient, més lliure i més feliç. I si no hem arribat a aquest punt, haurem de repensar quina educació hem tingut. Això ens porta a concloure que si parts importants de la població, i especialment si ja vénen de col·lectius immigrants, no poden formar-se d’aquesta manera, són potencials grups de marginació social, amb menys possibilitats laborals, menys salut, menys integració a la vida social i política i, per tant, grups dins dels quals hi ha un gran patiment. Però el patiment va més enllà d’aquests grups, ja que es trenca l’estructura cívica de la societat augmentant, entre d’altres, la criminalitat. Davant aquest fet, la Unió Europea s’ha marcat com a objectiu per al 2020 que la taxa d’abandonament escolar prematur es redueixi fins al 10%. Actualment, la situació al nostre entorn està molt lluny d’aquest objectiu. Segons un informe Eurydice titulat Tackling Early Leaving from Education and Training, el 2013 França és el país que té una millor taxa d’abandonament amb un 11%. En canvi a Itàlia és del 17%, i a Espanya, del 24% (i si es té en compte només la població immigrant gairebé del 50%). A Andorra, segons les dades de l’Institut d’Estudis Andorrans, el 2011 la xifra d’abandonament era del 15,2%, sumat a un fracàs escolar de 4,7%. El projecte de recerca que hem finalitzat està alineat amb la UE per reduir aquest abandonament, i es basa a fer conscient l’alumne del seu procés d’aprenentatge, és a dir, en la metacognició. QPA són les sigles de qüestionari sobre el procés d’aprenentatge. La metodologia, proposada pel doctor K. Polacek, reputat professor de psicologia cognitiva a Itàlia, detecta de manera individual, per a cada estudiant, les seues capacitats i dificultats, i suposa una manera autònoma en què l’estudiant es coneix i evoluciona. Per l’altra banda, el professor coneix, per a cada estudiant, l’estil i estratègia d’aprenentatge, la motivació, l’autoestima, i la resposta al fracàs i a l’èxit. Aquest mètode ha estat implementat a vuit escoles d’Itàlia, dues de catalanes, una de francesa i una de belga. En total, 500 estudiants i 60 professors. El mètode s’ha mostrat com una potent eina que millora significativament, en els alumnes amb més dificultats, la motivació intrínseca, la metacognició i l’aprenentatge profund. Aquests resultats han estat significatius a totes les escoles, i especialment importants a les escoles de formació professional. Són unes conclusions rellevants, que han estat recollides en un llibre editat a Andorra, que pròximament es podrà consultar a la Biblioteca Nacional, i també per Internet en aquesta adreça http://bit.ly/1OibzIw. L’interès ha fet que el 21 de gener, les conclusions siguin presentades al parlament italià. L’educació evoluciona, i el vell enfrontament entre els que defensen el desenvolupament vertical, maximitzar les potencialitats dels alumnes més brillants (normalment acadèmicament), i els que defensen el desenvolupament horitzontal, que tots els alumnes tinguin un nivell mínim d’educació, que al seu torn, constituirà el nivell d’educació de la societat, s’ha de convertir en conciliació. Tant de bo a la UE s’arribi a l’objectiu del 10%, i tant de bo que a Andorra, que per les seves petites dimensions té unes possibilitats, úniques, aquesta xifra s’aproximi a zero.