Creat:

Actualitzat:

És bo i tanmateix és necessari que les idees flueixin en el context polític per créixer i assentar-se en un grup, creant línies de treball dins d’una ideologia marc. Les crisis als partits obeeixen bàsicament a polèmiques internes que no es poden cloure, perquè no hi ha homogeneïtat, i algunes tesis no poden superar el consens. A vegades, una convocatòria de primàries, que en principi no deixa de ser un mecanisme eminentment democràtic, la carrega el diable i esclata una fractura definitiva que no podrà cicatritzar-se. A partir d’aquesta ruptura, de forma automàtica i natural, el sector autoanomenat progressista de Liberals es du a posicionar-se en el tauler, esgarrapant-li al PS el flanc dret. La gran sorpresa de la setmana passada va ser l’eclosió de Concòrdia, amb un llançament mediàtic prou reeixit. Tot i que va ser un adveniment on els actors destacats no van entrebancar-se en l’esclavitud de les paraules, tenint la màxima cura de no desvelar les línies ideològiques, Concòrdia em fa pensar en un déjà-vu a Andorra amb IDN a finals del segle passat, i també en l’Estat veí del sud: Un recull exquisit d’intel·lectuals politòlegs sobradament preparats, sostrets d’una aula de ciències polítiques d’una Universitat Complutense a l’andorrana. Intueixo Concòrdia amb un condensat d’ideals fregant i pessigant el PS per l’esquerra. La pinça amb la tibantor que suportaran els socialdemòcrates pot ser d’una tensió irrespirable. La Història ens ensenya sovint però, que quan uns joves decideixen canviar el món, al final resulta que amb el temps, el món els ha canviat a ells.

tracking