La tribuna

De Gaulle i el Che Guevara

La històrica visita de De Gaulle va ser un esdeveniment molt important per a certa obertura i el coneixement d’Andorra a fora, i el Che, per a alguns, era un personatge mític

Creat:

Actualitzat:

Desconec si durant aquest any algú ha escrit que enguany fa 50 anys De Gaulle –el Copríncep francès– va visitar Andorra, excepte una petita cita de Joan Massa, fa pocs dies, al Diari d’Andorra. La primera visita oficial d’un Copríncep francès al Principat. En tot cas en vull deixar una humil constància per la meva part. Més enllà de la figura històrica de Charles De Gaulle al món, dels seus grans encerts i de les seves contradiccions, de la seva grandeur i del seu engrandit personalisme, va ser, certament, un esdeveniment importantíssim per a certa obertura i coneixement d’Andorra a l’exterior. I que fou l’inici d’altres visites d’altres Coprínceps i també trobades entre ells.

Eren síndics generals Francesc Escudé i Eduard Rossell, jo no hi era present físicament. En aquella època caminava pel claustre de la Universitat de Saragossa i m’asseia als seients de les seves classes de filosofia i història. Però ho vaig seguir més de lluny que de prop, en tot cas de manera significativa. Que un personatge com De Gaulle (la majoria, a Saragossa, no sabien què era un Copríncep) trepitgés aquell petit país (molta gent creia que era propietat la meitat d’Espanya i la meitat de França) era alguna cosa inversemblant. Em permetré, per enèsima vegada, explicar a amics i condeixebles què era Andorra.

A alguns encara els costa, avui, conèixer i saber què és l’estat andorrà.

També, exactament, el 9 d’octubre d’enguany es commemora el 50è aniversari de l’assassinat del Che Guevara. Un personatge carismàtic que va marcar la meva joventut, i la de molts altres, com el Fidel de la Revolució, el Concili Vaticà II, Mao, Joan XXIII, Kennedy, Marilyn, James Dean, Monty Clifft, The Beatles, el maig del 68!, Sartre, Camus, la Beauvoir, Paco Ibáñez segons eren els seus orígens i sobretot educació i cultura.

Recordo perfectament que a Andorra llegíem i xerràvem molt sobre aquests personatges i esdeveniments. Els germans Sala (els grans), l’anomenat Grup del Dijous, alguns dels Serola, el Fer­ran Goya, el Marc Vila i Riba, l’Elidà Amigó, mossèn Manel Pal, el Canturri (Miquel Àngel), el Ramon de Canillo, la Txell Fiter, el Jaume Bartumeu (molt més jove) i jo mateix, i l’Àngel Pla, i el Toni Ubach, el Josep Maria Rosanas, entre altres, engolíem planes i planes, i escoltàvem música. I vèiem cinema de Fellini, Visconti, Godard, Truffaut, Einsestein... També Bertold Brecht, la nova cançó, Marcuse.... Cal dir que alguns més que altres han o hem estat més o menys fidels a aquelles dèries.

I el Che, no per a tothom, però per a alguns sí, era un personatge mític. (Després, com tants altres, s’ha convertit en subjecte material de mercat turístic.) Molta gent, arreu del món, s’identificava amb el Che Guevara, la qual cosa sorprengué molts analistes. Hipòtesis? La joventut volia, volíem, referències ètiques, certa identificació amb la seva personalitat radical, la comercialització de la seva imatge, la seva mort violenta, alguns han parlat de les similituds físiques amb Jesucrist. Sigui el que sigui, llegíem els seus Diaris, i les seves Notes de viatge.

És un deure de justícia recordar molt breument, oblidant sense voler noms i esdeveniments, el que entre moltes altres coses era el nostre món. Ara fa 50 anys, més o menys. Un món de mites, prefabricats mercantilment alguns, reals i empàtics altres, amb fatxenda o bé honestedat molts, ídols de fang tan sols alguns, amb moltes més ombres que llums, uns tercers, però en tot cas ens van encaterinar potser perquè necessitàvem somiar, imaginar que són verbs necessaris per a la pròpia subsistència i que ens allunyen de depressions i malenconies.

Ah! I a Andorra, ara fa 50 anys també, s’inaugurà el telèfon automàtic.

tracking