Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

Mig segle d'amor

Cinc parelles casades des de fa 50 anys reflexionen sobre el matrimoni. Parlen de com els temps, els d’ara i els d’abans, han influït en les relacions
El Lluís Pons i la Duli Vegas celebren aquest 3 de juliol les noces d'or. Es van casar a Castro Urdiales, d'on és ella, i des de fa uns anys viuen al país.

Mig segle d'amor

El Lluís Pons i la Duli Vegas celebren aquest 3 de juliol les noces d'or. Es van casar a Castro Urdiales, d'on és ella, i des de fa uns anys viuen al país.

Fernando Galindo
El Gaspar Castells i la Fani Sanjuan, junts des de mitjans dels 60.

Mig segle d'amor

El Gaspar Castells i la Fani Sanjuan, junts des de mitjans dels 60.

Fernando Galindo
La Roser Ventura i el Marià Estrada,  porten 51 anys de matrimoni.

Mig segle d'amor

La Roser Ventura i el Marià Estrada, porten 51 anys de matrimoni.

Cinta Audí
La Francesca Pifarré i l'Amadeu Pedra arriben al 2018 a les noces d'or.

Mig segle d'amor

La Francesca Pifarré i l'Andreu Pedra arriben al 2018 a les noces d'or.

Andreu Pedra
La Núria Jové i el Lluís Toló es van casar l'any 65.

Mig segle d'amor

La Núria Jové i el Lluís Toló es van casar l'any 65.

Cinta Audí
Actualitzada 21/02/2017 a les 11:38
Si hi ha una fórmula per mantenir viva una parella després de cinquanta anys de matrimoni, ells la tenen. Una important dosi de paciència –“primordial”, diuen, també per tolerar-se les manies mútues– “no enfadar-se massa i quan t’enfades, saber-ho resoldre amb calma i a temps... tot i que de vegades és més fàcil de dir que de fer”, hi afegeixen, i sobretot estimar-se molt. “I respectar-se, perquè si falla el respecte tota la resta no aguanta.” Són sentències extretes de deu experts en el matrimoni: cinc parelles que han superat els cinquanta anys junts, amb alts i baixos com tothom, i que reflexionen sobre el paper de la parella i de com els temps, els d’abans i els d’ara, han influït en l’evolució de les relacions amoroses.

Casats, la majoria i sobretot elles, molt més joves que ara, i amb un festeig previ força controlat per la família i on els moments d’intimitat es podien comptar amb els dits de la mà, aquests matrimonis van dir-se el “sí vull” –evidentment, als anys 60 tots per l’Església– molt sovint amb la idea de, a més de començar una etapa il·lusionant junts, sortir de casa. Això sí, amb l’aixovar preparat per a l’ocasió i brodat sota el braç. “Nosaltres vam començar a festejar quan tenia 14 anys; ell era 10 anys més gran. Vam sortir tres anys, jo era l’única nena de quatre germans i quan ens vam voler casar vam demanar permís al pare. I encara, després de casar-nos, vam viure un any amb els meus pares”, relata la Núria Jové, que l’any 1965 es va unir en matrimoni amb el Lluís Toló a Andor­ra la Vella de la mà de mossèn Ramon Rossell. Dos fills i més de cinquanta anys “meravellosos que si hagués de repetir els tornaria a viure amb el mateix home”, resumeix ella sense un fil de dubte, en són el resultat. Tot i que, en el seu cas, es van adaptar a haver de conviure primer amb els pares-sogres, reconeixen que iniciar una vida a soles va ser una altra cosa. “No has de donar comptes a ningú... perquè ja veníem d’un festeig controlat total. De tant en tant ens deixaven anar al cine però miraven l’hora que no tornéssim més tard del compte!”, recorda ell.

“Nosaltres no vam anar a viure junts fins que ens vam casar. I jo la vaig respectar fins llavors; es va casar de blanc de veritat”, s’hi suma el Marià Estrada, marit de la Roser Ventura (van dir el “sí vull” fa 51 anys a l’església d’Escaldes quan ell tenia 28 anys i ella 24), amb qui comparteix cinc fills i nou nets. “La nostra ha estat una estimació d’aquelles de veritat, quasi platònica... i que duri molts anys!”, descriu el Marià. Que abans s’arribava al dia del casament sense haver mantingut relacions sexuals –en la majoria dels casos– ho certifiquen la resta de parelles, que recorden que eren uns anys diferents. “Que si hi vaig arribar verge? Verge total! Si teníem la padrina darrere nostre a tot arreu... no ens podíem ni donar la mà!”, exclama espontània la Fani Sanjuan, que l’any 69 es casava amb el Gaspar Castells a Alcarràs i avui tenen dos fills. “Eren anys diferents, avui els joves no tenen aquest control”, sentencia.

Casar-se sense conviure abans
I com afecta el fet de viure una relació que no acabava de ser real del tot, en el sentit que es compartia menys moments del dia a dia, abans d’anar a viure junts? “Doncs canvia... perquè quan quedaves els dissabtes a la tarda per anar al cine ens posàvem tots dos guapos i era una estona en què tot anava bé. Després de la boda pagues la novatada”, considera la Fani. Perquè, passava sovint, cap dels dos havia sortit abans del niu i, a més, en uns anys en què les tasques de casa les assumia pràcticament al cent per cent la dona. “Jo no sabia fer res de res [de qüestions domèstiques] i encara ara, tampoc en sé. Primer m’ho feia la meva mare, més endavant la germana gran i després, la dona”, reconeix el Lluís Pons, que el 3 de juliol d’enguany celebra les noces d’or amb la Duli Vegas a Castro Urdiales, d’on és ella. “Ens vam conèixer a la Pobla de Lillet un any que jo hi vaig anar de vacances i amb 17 anys ja ens vam fer nòvios. Ens comunicàvem per carta i de seguida ens vam voler casar, quan jo tenia 19 anys. Però els pares no volien que em casés tan jove!”, riu ella recordant-ho.

“Jo, de solter, vaig aprendre tres coses bàsiques: a cuinar, planxar i netejar, perquè abans de casar-me havia viscut sol. Però és cert que molts homes de la nostra generació han fet ben poca cosa de casa”, exposa l’Andreu Pedra, marit de la Francesca Pifarré (al maig compleixen els 49 anys de matrimoni i han tingut un parell de fills). “Però en el nostre cas, jo he fet sempre les tasques de casa i he cuidat dels nens i dels pares perquè el meu home ha treballat sempre. Així ha estat i ho hem dut perfectament bé els dos”, comenta la Duli. Malgrat això, no sempre totes les parts d’una parella ho han entès igual, i més en una època en què el masclisme estava a l’ordre del dia. Així ho reconeixen tots.

Més divorcis avui
“Jo els nens els veia el cap de setmana, perquè quan arribava de la feina ja me’ls trobava dormint... però també veig bé que si m’he cuidat més de dur els diners per a la família, la dona estigués més pels nens i la casa”, exposa el Gaspar. “Quan ell venia cansat de treballar tu t’havies d’haver organitzat i fet el dinar o el sopar i estat amb els nens i que ell no s’hagués de preocupar de res més. Ara, en canvi, hi ha moltes tensions perquè tothom treballa fora de casa i moltes parelles no aguanten”, assenyala la Núria. “Quan ara una dona es troba que ho ha de fer tot, tira pel recte. Els temps dels nostres fills no són els nostres”, opina en el mateix sentit la Roser. Aquest, segurament, és un dels motius perquè la xifra de separacions i divorcis sigui ara molt major que trenta anys enrere. També la independència econòmica (i vital) que han guanyat amb els anys les dones –abans la majoria depenien de la butxaca del marit– i l’acceptació social del divorci hi han tingut a veure. “Però tampoc oblidem que, a banda dels temes laborals, l’home té dos caps i de vegades el de sota actua pel de sobre i això trenca moltes parelles!”, raona l’Andreu. Les infidelitats, ja sigui per part d’un o altre membre de la parella, suposen la tercera causa de divorci, després de les discussions sobre l’economia conjunta i la manca de comunicació, segons un estudi elaborat per Journal of Family and Economic Issues.

Sense anar més lluny, el 2015 (són les dades més recents de què es disposa) es van registrar a Andorra 87 separacions i 87 divorcis més. Els motius dels trencaments no s’especifiquen al recull anual. Les dades, però, en el conjunt d’Europa, són molt més acusades: a Itàlia, per exemple, el 25% de les parelles trenquen, a Suècia passa en prop del 45% dels casos i a Islàndia ocorre en el 35% de les unions legals, segons dades estadístiques registrades el 2016.

“A la nostra època separar-se era un trauma, un cas molt sonat... el què diran pesava molt!”, recorda el Lluís Pons. I més encara en ambients de poble com el d’Andorra d’abans, en què tot­hom es coneixia i hi havia forts lligams entre les famílies polítiques. I com s’ha de dur una discussió, per evitar que tot plegat acabi com el Rosari de l’Aurora i un marxi per un costat i l’altre per l’altre? Quins consells donen els que han superat la barrera dels mig segle junts? Aquí cada parella té la seva manera de fer i amb els anys també se n’aprèn. “Nosaltres va arribar un punt que vam pensar en un acord: si ens barallem com dues mones ho resolem, perquè no té sentit estar-nos una setmana, com fèiem abans, sense dir-nos res”, diu la Duli. “De discussions n’hem tingut moltes, com tot­hom, però jo mai he marxat de casa després de barallar-nos”, comenta el Lluís Toló, mentre amb un mig somriure mira com la Núria assenteix.

Tenir clar quin rol té cadascú en el marc de la parella també és important. Qui porta els pantalons a casa? Aquí la resposta varia segons la parella. En alguns casos, la majoria, és ell, “perquè sempre s’ha fet així”. En altres, ella –“si a la dona no li sembla bé alguna cosa... no s’acabarà fent mai”, reconeix amb el cap cot algun dels entrevistats. I en algun, asseguren que les decisions es prenen al cinquanta per cent. “Per qüestions de papers, ho du més el meu marit; tot allò més relacionat amb la família, sempre ho he decidit més jo”, exemplifica un dels matrimonis.

L’arribada dels fills
Canvia la relació amb l’arribada dels fills? Tot i tractar-se d’un moment de felicitat màxima, hi ha parelles que reconeixen que sí, alguns canvis implica. Sobretot les dones, perquè el rol (i la feina) canvia i “s’ha de repartir el carinyo”. “Tot es complica una mica més i de vegades has de deixar l’home una mica més de banda perquè no pots arribar a tot i ell... doncs es pot posar una mica gelós”, exposa en confidència la Juli mentre la Duli ho corrobora, que evidencia que “has de repartir el carinyo”. També, és clar, la feina amb nens per casa es multiplica i les despeses també, i en alguns casos, com el del Marià i la Roser, calia incrementar els ingressos i els dos havien de treballar fora de casa. “L’arribada dels fills no canvia res, només la feina, perquè n’hi ha més! Nosaltres ens vam sacrificar per ells i ho vam fer molt de gust”, descriu el Marià.

Sigui com sigui, aquest camí és una suma d’etapes, que muten amb l’evolució pròpia de la parella i de les circumstàncies de cada moment. Que avui no és el mateix que el dia del casament és evident. I després de tantes històries, de tots colors, aquestes cinc parelles viuen la de la maduresa. “Ara estem les 24 hores junts i també s’ha de saber portar, eh?”, riu la Núria.



 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477