x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amb cara i ulls

Una altra natura

Un perfil de l'artista Joan Xandri
Un perfil de Joan Xandri

Un perfil de Joan Xandri

Un perfil de Joan Xandri

Actualitzada 21/01/2019 a les 13:44
Per a Joan Xandri (Andorra la Vella, 1955) la creació artística ha estat en el temps una naturalesa paral·lela –una Alternatura, com resa el títol de l’exposició que exhibeix a Casa de la Vall–, una activitat de la qual a vegades s’ha desempallegat però que l’ha perseguit i a la qual sempre ha tornat. “Potser és que de fet no creia en mi”, reflexiona.
Les arrels de Xandri s’enfonsen a l’Alt Urgell. El pare, Delfí Xandri, va arribar a Andorra amb set anys: els pares s’hi van traslladar per evitar que als fills més grans dels quatre barons els cridessin a files i els enviessin a una d’aquelles guerres en què a principi del segle passat l’Espanya colonial deixava dessagnar les famílies humils. Així que es van instal·lar a Fontaneda, com a masovers. La mare, nascuda a Sallent, va recalar a les valls el 1945, amb 18 anys. En conèixer-se i casar-se es van establir a Andorra la Vella, al que aleshores era Quatre Camins.
Delfí Xandri, esperit inquiet –dels que eren capaços de muntar-se una ràdio casolana amb un curs per correspondència– va fer d’ajudant de Valentí Claverol durant cert temps, fins que es va sentir capaç de volar tot sol. Seves van ser durant molts anys les fotografies de qualsevol esdeveniment social que es produís al barri. I també va ser ell qui va documentar les primeres troballes arqueològiques que Pere Canturri anava fent pel territori. L’esperit comercial, però, era més aviat cosa materna: era ella qui donava empenta al comerç familiar, una d’aquelles botigues de queviures, fotografia i llibres. I a petites expansions del negoci: en Joan –fill mitjà entre dues germanes– recorda haver passat estius de l’adolescència recorrent els càmpings del país recollint els carrets dels turistes, que a casa revelaven durant la nit i lliuraven l’endemà.
De la mare, també, procedeix el diguem-ne afrancesament de la família: havia passat prop de Narbona part de la infantesa, fins que els pares la van fer tornar a casa, estroncant-li les opcions de futur perquè ni va poder seguir estudiant a França ni encara menys en una Espanya on just aleshores esclatava la guerra. Així que no sols va escolaritzar els fills a l’escola francesa, sinó que no va posar cap pega quan el Joan adolescent mostrava poc interès per tornar a una Andor­ra que se li feia estreta des de que havia marxat a fer el batxillerat a Prada.
De la petita ciutat al peu del Canigó, en Joan va marxar cap a Tolosa per iniciar l’etapa universitària. Sense tenir-ho del tot clar havia optat per una carrera tècnica que ben bé no l’omplia. Però encara no havia acabat de descobrir aquesta segona natura creativa: sí que és cert que dibuixava a tort i a dret sobre qualsevol suport que tingués a l’abast, però mai no s’ho havia mirat amb seriositat. Fins olorar el que li podria oferir Belles Arts, on finalment es matricularia.
Encara que els tempos acadèmics se li feien massa lents, ell on començava a trobar sortida a les necessitats de crear, d’executar, era col·laborant amb una empresa que realitzava maquetes per a arquitectes i constructors. I més endavant, al Club Med (aquella empresa aleshores pionera en temes vacacionals), on s’enrolaria per dissenyar i construir escenografies per als espectacles destinats als socis dels campaments. Així va recórrer llocs com Costa de Marfil, Marràqueix o l’Illa de la Reunió. I abans de passar pàgina va voler complir una cita amb el destí: “L’últim any a les tres opcions vaig marcar Mèxic, Mèxic i Mèxic, però no em pregunteu per què, simplement em cridava.”
A Mèxic, Mèxic i Mèxic, és clar, el que l’esperava era la seva futura companya, la Teresa. També el descobriment del gravat i començar a sentir-se a la seva salsa entre pintors, en els mercats dominicals que es muntaven a les places. I, finalment, començar a creure en ell.
Però l’etapa havia de tenir un final –per raons burocràtiques entre d’altres–, que va arribar quan un Nadal que passava a Andorra la Berna Garrallà el va posar en contacte amb Pilar Riberaygua, aleshores directora de l’Escola d’Art del comú d’Andorra la Vella. Una porta oberta per on entraria després al naixent equip de Cultura dels governs primerencs. Quan tot era verge, tot estava per fer. I entre tot, aquella primera gran exposició de gravats de Goya del 1985 al cap de casa del Consell. Just on ara, més de tres dècades després, s’admira, exposa Alternatura. Fins a l’abril, en els actes del 600 aniversari del Consell de la Terra.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477