REPORTATGE
“Tornar a l’Iran era un perill”
Badí Deami va deixar el Teheran natal el 1975, amb 17 anys, i el 2004 decidia que el més segur era no viatjar més. Aquestes setmanes la distància és més curta i també més llarga que mai.
Badí Daemi a la redacció del Diari.
La família de Badí Daemi va deixar l’Iran quatre anys abans que la revolució islàmica acabés amb el règim del Xà; es van establir a Pamplona però no hi van deixar d’anar malgrat que la fe d’aquest resident a Andorra, Bahà’í, suposava un risc per la persecució que patien els fidels d’aquesta creença. L’any 1980 tornà perquè s’havia promès a una noia, la seva dona i mare de les filles. S’hi casar i es van establir a Espanya però cinc anys després farien cap a Andorra; fa quaranta anys que van fixar casa seva. “Encara que hi havia el nou règim no s’hi ficaven amb els irianians residents a l’estranger, tot i que jo pertanyia a la religiò Bahà’í no existia”, relatava fa pocs dies Daemi en una conversa amb el Diari. Però els viatges regulars al país es van acabar per a ell (no per a la seva família) l’any 2004. “Es celebrava a Barcelona el Congrés mundial de les religions i vaig participar com a membre de la comunitat Bahà’í d’Andorra. Va venir una delegació del meu país amb una ponència que venia a dir que l’Iran era el paradís de les minories religioses, vaig assistir-hi i quan vaig sentir les falsedats que posaven sobre la taula vaig fer preguntes que no els van agradar i a partir d’aquí vaig sentir que si tornava a l’Iran podria tenir un perill, i no hi vaig tornar”. Les fermes creences de Daemi impregnen per raons òbvies que en pensa del destí del seu país els últims 47 anys però també l’ordre de les coses per redreçar-ho: “Nosaltres en persa tenim una dita, diem que la font arriba un moment que ha de baixar. No sé en quin moment serà però és evident que la humanitat i el poble persa no pot permetre més injustícia de la que s’està experimentant. Això canviarà, quan, no ho sé”, rebla.
“La humanitat i el poble persa no pot permetre més injustícia de la que s’està experimentant”
Els darrers anys, relata, ha comprovat des de la distància com la repressió s’estenia. La persecució religiosa i ètnica –als balutxis, també musulmans però de la branca sunnita que “no tenen dret a una mesquita pròpia”, o als kurds– però també les accions de la policia de la moral contra les dones, que temien les de la seva família quan viatjaven. Un dels seus cunyats, continua, va passar-se cinc anys a la presó perquè una persona del poble li va demanar que li expliqués la fe Bahà’í i ho va fer. “Després es va assabentar que aquest home era una mena d’agent secret que li havia formulat aquesta pregunta per parar-li una trampa”, explica. També denuncia desigultats promogudes per un règim que suposadament havia fet una revolució per erradicar-les. “Hi una dicotomia molt forta entre el que el règim deia per arribar al poder, va prometre que la llum i l’aigua serien gratuïtes i no només això no ha estat possible sinó que avui la carestia de la vida és de tal magnitud que s’ha de tenir un sou molt imporant per arribar a final de mes”.
“La carestia de vida és tanta que s’ha de tenir un sou important per arribar a final de mes”
La comunicacíó estreta amb la família en una comunitat on aquest nucli és fonamental –“a Pèrsia el concepte de família és molt fort, és ancestral, i passar hores amb la família és molt important”, explica– mira de sortejar-se aquests dies malgrat les dificultats. Els germans de la dona són de la ciutat de Sari i estan en una zona lluny del ressó dels atacs aeris. Però té una cosina a Teheran de la que feia dies que no en sabia res quan va parlar amb el Diari. “De vegades tenen moments de connexió i aprofiten per comunicar amb un de la família que després parla amb la resta”, relata. Què en pensa de l’atac conjunt dels Estats Units i Iran? “No hem de ser naïfs”, admet, i cita opinadors experts que els situen en l’intent d’Estats Units de fer mal a l’hegemonia comercial xinesa bloquejant l’accés al petroli. “Aquesta és l’opinió dels estudiosos del tema que jo desconec però la humanitat sencera amb una ONU amb normes més actuals, oblidant la tonteria del dret de vet i una ONU vigilant per la salut de les persones, els animals i el planeta, tenim molt a fer tots junts”, respon esperançat, per tot seguit citar Bahà’u’llàh, profeta de la seva religió: “la humanitat és com un arbre i tots els éssers humans són els fruits, les fulles i les branques, no hi ha bons i dolents, no és una pel·lícula de l’oest”. Alimentar la diferència, lamenta, és alimentar el conflicte.
“Amb una ONU amb normes més actuals i vigilant, tenim molt a fer tots junts