SOLEDAT NO DESITJADA
Més recursos i més grans
El Principat destaca per tenir una xarxa de prevenció, atenció i suport que combina recursos dels comuns, Govern i les entitats
Un vianant protegint-se de la neu.
L’envelliment de la població planteja diversos reptes a la societat, a les entitats i a les figures de governança del Principat. Un d’aquests, l’increment de casos de persones, especialment del col·lectiu de gent gran, que pateixen soledat no desitjada. Tot i que la qüestió demana una atenció especial de les institucions, els actors implicats en l’abordatge de la problemàtica van coincidir en la qualitat de la xarxa de prevenció i assistència del Principat i que el col·lectiu de gent gran, cada vegada més, avança en el camí de trencar els tabús relacionats amb l’edat.
La soledat no desitjada es tracta d’un fenomen global que afecta persones que senten solitud malgrat no estar necessàriament aïllades físicament. El problema, segons la Creu Roja Andorrana, té més a veure amb la manca de relacions socials de qualitat que amb el fet de viure sol. Una persona pot viure sola i no sentir-se sola, mentre que una altra pot estar envoltada de gent i experimentar un sentiment profund de buit.
“Els casos extrems són escassos i estan controlats pels comuns i Afers Socials”
Montse Gil, cap de l’Àrea de Gent Gran d’Afers Socials, va explicar que “a partir de la Covid, vam reforçar els programes d’atenció domiciliària i a la sociodependència en detectar que hi havia molta gent sola”. Gil va posar sobre la taula que tant el Govern com els comuns i les entitats d’ajuda, que estan en constant comunicació, teixeixen una xarxa de suport que abraça tot tipus de serveis, “des d’assistència telemàtica, assistència domiciliària, activitats de tot tipus als casals fins a programes d’ajuda”. En la mateixa línia, Maria Lupiáñez, cap de l’Àrea de Gent Gran del comú d’Escaldes, va destacar el treball que es fa des de la parròquia, que cada setmana programa 29 hores d’activitats de tot tipus dirigides al col·lectiu. “Les activitats s’emplenen molt ràpid i podem dir que són tot un èxit”. Per a Lupiáñez, el principal problema són “les persones que no volen venir”, potser perquè encara persisteix la idea que “venir a una llar de jubilats és de vells”. Tot i això, és una dinàmica que, des de fa un temps, comença a canviar: “Trobem persones que pensen que els casals són residències, però el pensament està desapareixent”.
“A partir de la Covid, vam reforçar els programes en detectar molta gent sola”
Fèlix Zapatero, president de la Federació de Gent Gran, va posar en relleu que, tot i que els casos extrems existeixen, “són escassos i estan controlats per les farmàcies, els comuns i Afers Socials, i, si cal, es presenten a casa d’aquestes persones”. Zapatero va destacar que, vers altres realitats, el model i el sistema del Principat fan que “hi hagi menys soledat entre la gent gran que a la gran ciutat”, valorant molt positivament la xarxa de prevenció, detecció i ajuda.
La principal entitat que forma part d’aquesta xarxa és la Creu Roja, que detecta aquestes situacions a través de diversos serveis. Un dels principals és el programa Sempre Acompanyats, pensat per a persones amb una xarxa social molt limitada i que necessiten suport per mantenir relacions socials. També identifiquen casos a través de la teleassistència o d’altres programes socials, en què sovint apareixen situacions de solitud darrere d’altres problemàtiques com l’habitatge. Segons l’entitat, la demanda d’acompanyament ha augmentat sobretot des de la pandèmia, que va provocar situacions d’aïllament intens i va ajudar a visibilitzar aquesta realitat. Tot i que la gent gran és el col·lectiu més vulnerable, també es detecten casos entre joves i persones amb dificultats de mobilitat o dependència. En alguns casos, expliquen, hi ha persones que poden passar dies sencers sense interactuar amb ningú, més enllà d’una visita al metge o una sortida puntual per comprar.
Els reptes impliquen acabar de trencar el tabú que pot suposar demanar ajuda, reforçar serveis complementaris, “com la sanitat, l’alimentació o la prevenció d’altres afeccions”, com va assenyalar Zapatero, i adaptar recursos al creixement de la població gran. Com va apuntar Gil, “cal seguir treballant per què, tard o d’hora, tots ens farem gran”.