Bancs i hotels, per sota el 5% d’IS

El sistema financer i el turisme, i en concret hotels i restauració, són dos sectors clau en l’estructura econòmica del país. Pel pes en el PIB, pel nombre d’empleats i el volum de beneficis. Però són dels que menys paguen d’impost de societats en relació amb el guany que obtenen per explotació del negoci. Tot sota l’empara de la Llei. Una paradoxa aparent perquè el motiu és força més senzill d’explicar del que podria semblar a primer cop d’ull. Una altra cosa és que a l’opinió pública li costi, molt o poc, de pair. El sistema bancari va obtenir un benefici conjunt de 163 milions d’euros el 2023 i de 175 el 2024, però en concepte d’impost de societats la tributació no arriba al 5%, segons fonts del Consell. Un percentatge que coincideix amb la mitjana global agafant tots els sectors (el tipus màxim és del 10%). En el cas del sistema financer no es poden agafar directament els beneficis declarats per calcular la quota a pagar. Hi ha un seguit de variables que ho alteren i ho expliquen. La més determinant és que les entitats guanyen cada vegada més diners en les sucursals que tenen a l’estranger i, en virtut dels convenis de no doble imposició, és en aquests diferents països on estan radicats on han de tributar per aquest concepte, amb la qual cosa la base impositiva a Andorra comença a disminuir. Una quota que els comuns s’encarreguen de continuar retallant per les càrregues que han de suportar les entitats per les seus socials, oficines i caixers automàtics. Però la disminució continuada de la base impositiva no s’acaba aquí. Els bancs, cada un en funció de les seves obligacions, van haver de proveir crèdits dubtosos arran de la crisi de les subprime del 2008, alhora que van injectar diners per complir amb els requisits de capital exigits pel BCE. Tal com van haver de fer les entitats del continent. Unes quantitats que es poden anar desgravant fins a amortitzar-les completament, amb la qual cosa, el Govern és l’últim de la llista a l’hora de recaptar. El percentatge, doncs, no es pot calcular pels beneficis sinó que s’ha de fer després de les deduccions esmentades. La casuística dels hotels i restaurants és completament diferent. És un model de negoci que té molt flux de caixa però el resultat final es veu penalitzat per les amortitzacions a què han de respondre anualment. Les inversions són ingents, i no només per la compra d’immobles que seria el més onerós, sinó també per les reformes i els equipaments que en un i altre cas suposen un important desemborsament dinerari, de manera que els beneficis es redueixen dràsticament.

A l'altre extrem

El comerç és la tercera pota del sector turístic però se situa a l’altre extrem pel que fa a la tributació de l’impost de societats. És la segona activitat econòmica que hi contribueix més, per darrere del món dels serveis, que comprèn totes les professions liberals. I el motiu és que les inversions requerides són mínimes en comparació amb hotels i restaurants, i la majoria estan instal·lats en locals de lloguer, a banda que tripliquen en nombre d’establiments als altres dos negocis turístics. Una àrea econòmica a l’alça és la de les infocomunicacions per l’impuls de tot el que envolta el món digital amb els creadors de continguts al capdavant. Això es reflecteix en la quantitat –la tercera en volum– que tributen en el còmput global amb cada cop més rellevància. Un altre dels àmbits empresarials que no podien faltar al capdavant del rànquing dels que més nodreixen les arques de l’Estat és el de la construcció. Potser el més visible, per raons evidents, i qüestionat de les tres activitats que tenen el major pes específic en el creixement del PIB (també tenen molt protagonisme, gens desitjat, en altres consideracions col·laterals al model de negoci). A la cua del rànquing de contribuents se situen educació i sanitat, tot i que el que tanca la llista amb una aportació testimonial és l’agricultura i la ramaderia. Una posició que no ha de sorprendre a ningú coneixent les particularitats d’Andorra.