Cansament cronificat

Als carrers del Pas de la Casa, l’ambient desprèn una calma tensa. Tot i un augment palpable de visitants, l’afluència no és la d’abans del tancament. Tampoc comparable amb la situació de desertificació que es va viure a principi de febrer. Però sembla que el turista, majoritàriament esquiador, no surt de la rutina. Hotel, esquí i restaurant. Alguna compra petita. I tornem-hi. Hotel, esquí i restaurant. Molts comerciants esperen un visitant, potser dos. Durant les darreres setmanes, han parlat més amb la premsa que amb els clients. Alguns pregunten: “Ets el que em va trucar l’altre dia, oi?” D’altres, per contra, no en volen saber res. Alguns diuen que ja han parlat massa. Uns altres, que se n’està parlant molt poc. Alguns surten del negoci per enraonar amb el botiguer del costat mentre, contemplatius, esperen tenir sort. Abans, potencials competidors. Ara, aguanten junts el que defineixen com una situació de caiguda lliure generalitzada. “A vegades m’espanto per ser conscient que no entra ningú durant molt de temps.”

Sentències com: “Hi ha dies que em plantejo tancar” o “això ja no és el mateix” han calat dins un teixit comercial, que està passant un dels pitjors hiverns dels darrers anys i que reconeix viure amb resignació, un sentiment que s’accentua en jornades de boira com la d’ahir. Alguns ja no saben què pensar sobre la situació: “Si no ens tanquen per un motiu, ens tanquen per un altre.” El que fa vint anys eren muntanyes de neu que no aturaven els compradors deixen entreveure, ara, dubtes sobre el concepte que representa el Pas de la Casa. “No tenim gaire més. Qui vol veure Andorra, baixa i compra allà.”

Una ferida que, ara mateix, encara no ha cicatritzat i que no sembla que pugui tancar-se gràcies a l’efecte d’un semàfor que determinarà el futur del Pas.