REPORTATGE
Sentir-se útils, sentir-se vius
El centre Sant Vicenç d’Enclar aposta per un model assistencial centrat a reforçar les capacitats dels usuaris i dissenyar un acompanyament que s’ajusti als petits rituals de cada persona.
Un usuari del centre Sant Vicenç d’Enclar.
Un dels principals reptes que afronta el model social actual i que, seguint els pronòstics de les projeccions poblacionals, cada cop tindrà més pes en el manteniment de l’estat del benestar és l’atenció de les persones grans, especialment en aquells casos de dependència. La visió actual, basada en la satisfacció de les necessitats dels usuaris, alimenta una visió errònia: la gent gran ja no té un paper actiu a la societat. Al centre Sant Vicenç d’Enclar creuen que això no és així, i la directora, Teresa Milà, defensa que “s’hi pot viure realment com es vol” i, amb aquesta idea, van impulsar, l’agost de l’any passat, una iniciativa que vol capgirar el model tradicional de cures i posar al centre, de manera innovadora, el desig, el ritme i l’autodeterminació de les persones que hi conviuen.
“Cada persona que arriba al centre ho fa amb una història pròpia. Costums, oficis, aficions, vincles”
La proposta, batejada com Viure realment com es vol, parteix d’una constatació: durant anys, el sistema assistencial ha prioritzat l’organització, la seguretat i les necessitats, però sovint ha deixat en un segon pla allò que dona sentit a la vida quotidiana: les preferències, les maneres de fer, les capacitats i els petits rituals de cada persona. Aquest nou enfocament aposta per una mirada integral que promou l’autonomia i les capacitats individuals, i que convida a viure d’una manera més pausada i respectuosa amb el ritme natural de cadascú.
“Cada persona que arriba al centre ho fa amb una història pròpia. Costums, oficis, aficions, vincles”, va recordar Milà. A partir d’aquesta premissa, el projecte incorpora l’escolta activa i la implicació directa dels professionals com a eina fonamental. Des del centre, van defensar que cuidar no es tracta només d’omplir un expedient, sinó de dissenyar un acompanyament personalitzat que respecti la identitat i els desitjos dels usuaris. A la pràctica, això es tradueix en plans de vida individualitzats que tenen en compte què li agrada fer, a quina hora prefereix llevar-se o quins hàbits vol mantenir l’usuari.
“La clau és que cada proposta parteixi dels interessos reals de la persona”
Un dels canvis més visibles és la flexibilització de les rutines. El model tradicional imposa horaris estandarditzats per menjar, per dutxar-se o per descansar que facilitaven l’organització interna. Ara, el plantejament és invers: el centre s’adapta a la persona. Per fer-ho possible, els espais es reorganitzen per donar una atenció més propera i flexible. Les rutines es dissolen i es transformen en dinàmiques adaptades als ritmes individuals. La idea no és trencar l’ordre, sinó humanitzar-lo. En aquest nou paradigma, les activitats deixen de ser hàbits sense una orientació clara i es converteixen en plans amb un sentit: mantenir l’estil i la idea de vida de l’usuari d’abans d’arribar al centre. Cuidar un hort o preparar una recepta tradicional no són només maneres de passar el temps: són formes de connectar amb la pròpia identitat. En aquesta línia, Milà va destacar que “la clau és que cada proposta parteixi dels interessos reals de la persona”. Si algú ha estat pagès, pot retrobar-se amb la terra; si ha estat cuiner, pot proposar receptes.
El projecte també posa el focus en els professionals. Tot i que el nou paradigma comporta que els treballadors hagin de fer un canvi de mentalitat, per altra banda, des del centre aposten perquè el nou model millora la coordinació entre els professionals i els dona més coneixement sobre les necessitats i les demandes dels usuaris.
El model parteix d’una premissa clara: adaptar el centre a l’usuari
Després dels primers sis mesos d’implementació, des del centre van assegurar que el canvi s’ha notat, tant en la millora de molts usuaris com en l’existència d’un ambient que té un objectiu prioritari: que a l’espai se sentin com a casa seva.
Aquesta transformació, que s’emmarca en l’aplicació de la metodologia I FEEL, el método, impulsada per Granedad, neix d’una visió comuna amb el centre: crear un espai on la vida continuï tenint projecte i propòsit, fins i tot en situacions de dependència, i insistint en el fet que no es tracta només d’introduir noves pràctiques, sinó de canviar la mirada. Passar d’un sistema centrat en la gestió a un model centrat en la persona. D’una lògica d’horaris a una lògica de projectes vitals. En un context d’envelliment creixent de la població, iniciatives com aquesta plantegen una pregunta de fons: volem residències que cuidin o residències on es pugui viure?