Dos-cents cinquanta anys de Consòrcia

Diu amb satisfacció Ton Armengol que quan van fundar els Estats Units d’Amèrica el 4 de juliol de 1776, la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella ja existia. Ho afirma avui en funcions de cònsol de la consòrcia, i acompanyat del cònsol segon Xavier Altimir i de Jordi Sansa, aquest darrer actuant de secretari. Càrrecs tradicionals que s’elegeixen en el si del que és avui l’associació més antiga del país, que enguany celebra els dos segles i mig d’existència. Convindran amb mi que és ràpid de dir, però que és una gesta difícil d’assolir, que una cofraria sorgida al segle XVIII hagi arribat fins a l’actualitat amb molt bona salut.

D’entitats d’aquestes característiques antigament n’hi havia a totes les parròquies, malgrat que es van anar perdent per la transformació de la societat. Seguint Pere Canturri, la més antiga del país documentada era la laurediana, instituïda el 1731 com a Consòrcia o Germandat de Carnestoltes, i que va perdurar fins al 1860. A la capital, el 1735, també hi havia la consòrcia de capellans, fundada pel bisbe Simeón de Guinda.

En els seus orígens, l’entitat tenia com a objectiu organitzar el Carnestoltes

De la consòrcia de casats d’Andorra se’n té constància des del 21 de febrer de 1776. Segons el llibre de comptes de la mateixa entitat, aquell era el “primer dia de Quaresma després de aver pagat lo musich y concluida la festa de N. P. Carnestoltes se ajuntaren la major part de casats de Andorra i tingueren Consell General y resolgueren de fer consòrcia lo any següent”.

L’objectiu inicial de l’entitat, com veiem, era el d’organitzar la festa de Carnestoltes i de pagar el músic. Una organització que també implicava, en certa manera, una mica de control per tal d’evitar que la disbauxa d’aquells dies sortís de mare.

La Consòrcia va prendre responsabilitats d’ajuda mútua dels germans quan calia

Dins la Consòrcia, s’elegien una sèrie de càrrecs. Avui encara hi ha els dos cònsols i el secretari, però també l’assessor jurídic, el cançoner, el proveïdor de vi, el tastador... Anys enrere, tot i que no eren sempre els mateixos, hi havía síndic, veguer, batlle capità del sometent, conseller i un llarg etcètera, una mena de reflex humorístic de la societat de l’època que per Carnestotles es transformava.

Amb el temps, la Consòrcia també va prendre responsabilitats d’ajuda mútua entre els germans membres, i aquí és on trobem la faceta social de l’entitat. Quan un dels germans queia malalt, la resta de membres oferien ajuda, perquè les necessitats d’una casa de pagès no podien esperar a la recuperació de l’afectat. Hem de pensar en aquella societat del segle XIX, en la qual el cap de casa era el pal de paller: si aquest fallava, tot se’n podia anar en orris, d’aquí que fos necessària aquesta ajuda mútua. El mateix passava en cas de defunció, que els germans assistien la vídua tant com feia falta.

Amb el temps i els canvis a la societat ja al segle XX la cosa va canviar, i diu Pere Canturri que l’entitat havia perdut molt del seu sentit originari i de l’activitat. És en aquest moment que moltes entitats d’aquestes característiques van tendir a la desaparició, en part perquè els seus membres no la van mantenir, en part perquè ja no tenia raó de ser. I aquí és on rau el mèrit de la Consòrcia de casats d’Andorra, que va saber sobreviure fins avui.

Actualment, és clar, la Consòrcia pot mantenir el seu esperit originari, però els canvis de la societat i d’Andorra fan que aquesta també s’hagi transformat. Xavier Altimir diu que ja no cal mantenir les antigues formes assistencials i de suport mutu, perquè avui és l’estat qui s’encarrega d’aquesta tasca quan és necessari. Tot i així, Jordi Sansa creu que si algun germà consorciat necessités algun tipus d’ajuda, la resta de membres de l’entitat l’ajudaria sense dubtar-ho. I de fet, a nivell simbòlic, les formes de cooperació encara es mantenen, però ja com a part exclusiva de la tradició.

Una tradició que es manté amb les dues reunions tradicionals que se celebren aquestes dates, el Consell del Bull i la reunió del Dimecres de Cendra. El primer és el simbòlic per l’inici de la celebració del Carnestoltes, i comença amb la reunió que es fa a la Casa de la Vall. Segons Ton Armengol, per aquesta no es demana permís al síndic, sinó que se li notifica que tal dia es reuniran a la seu conciliar. Fins fa uns quants anys el berenar del Consell del Bull es cuinava a la mateixa cuina de la casa, la qual cosa va deixar-se de fer per una qüestió de seguretat i de custòdia del patrimoni del país, la qual cosa diuen els consorciats que entenen perfectament.

En cas que vulguin ser-ne membres, han de tenir en compte diversos requisits. En primer lloc, ser home casat. D’altra banda, ser resident a Andorra la Vella, andorrà i, finalment, ser apadrinat per part de dos membres. A partir d’aquí, els germans consorciats fan un seguit de preguntes als candidats, com ara si són aus de rapinya o si els agrada el mam. Un procés de filtratge seguint les tradicions de la disbauxa de la festa.

Els germans que entren fan les tasques de manador de vius (encarregat de convocar les reunions) i de manador de morts, aquest últim amb la tasca d’oferir el suport de la consòrcia quan mor un dels seus membres, un suport que es pot traduir, si la família del traspassat ho vol, en el fet de carregar el fèretre del cotxe fúnebre a l’església i viceversa.

El Dimecres de Cendra, el dia que comença la Quaresma, és l’altre dia important per a l’entitat. Aquella jornada se celebra una missa a partir de dos quarts d’una a la capella petita de l’església de Sant Esteve de la capital. A continuació, ja a quarts de dues, es fan la tradicional fotografia a l’escalinata de la Casa de la Vall i, posteriorment, es fa el tradicional dinar. L’àpat té lloc al centre de congressos, a la sala que va batejar la mateixa entitat amb el nom de Consòrcia.

A l’àpat, en una banda hi ha els consorciats i, a l’altra, els convidats. Perquè sí, aquell que sigui convidat per un dels membres pot assistir a la celebració. Enguany, i sense anar més lluny, hi participaran els síndics i també el cònsol de la capital.

Armengol, Sansa i Altimir reconeixen que avui en dia la trobada de la Consòrcia és un fet que té un component molt important de reunió social. Segons diuen, “els actes en si permeten que ens retrobem tots plegats com a mínim un cop l’any, la qual cosa, tot i ser un país petit, no sempre és fàcil”.

I el futur, com l’encaren? Doncs amb optimisme, afirmen, perquè les noves generacions asseguren la continuïtat de la Consòrcia de casats. Val a dir que molts dels membres hi van entrar en el seu moment per vincles familiars, per una tradició que ha passat de pares a fills. Avui hi ha nous membres a la Consòrcia, i això garanteix el futur immediat, com a mínim per als propers vint-i-cinc anys llargs.

La Consòrcia compta amb uns 200 membres, per bé que d’actius n’hi ha possiblement la meitat, i en les celebracions tradicionals d’enguany hi participaran una cinquantena de membres. Tothom pot reconèixer que Andorra cada dia canvia més, i que ho fa més ràpid, al ritme dels canvis del món. Malgrat tot, el manteniment d’aquestes tradicions és el que encara vincula el país amb els orígens.