‘Teoria del ridícul’ de Nil Forcada construeix un escriptor que no ha existit mai

Un llibre "de cafè per a cafeteros", un assaig que en realitat és una ficció i un escriptor andorrà que no ha existit mai. Així es podria resumir 'Teoria del ridícul', l’obra amb què Nil Forcada va guanyar el Premi Andorra d’assaig literari el passat novembre del 2024 i que ara ha publicat Marinara. Es tracta d’un joc literari que es presenta com una anàlisi rigorosa però que amaga, en realitat, una reflexió amb un punt d’ironia sobre l’acte d’escriure. "Tot el llibre acaba parlant de l’exercici d’escriure i de la farsa d’escriure, del fet que sempre s’està copiant algú altre" explicava l’autor. La paradoxa, però, és que en aquest cas no hi ha ningú a qui copiar: l’obra i el seu autor són inventats.

El llibre fa el seguiment de Mael Palau, un suposat escriptor andorrà que va néixer a finals dels anys quaranta i va ser coetani d’Antoni Morell, de qui es recuperen textos, cartes i diaris per analitzar-ne l’obra. Però tot és apòcrif. "Aquest escriptor no ha existit mai" admet Forcada, que construeix el relat des d’una veu completament assagística, en tercera persona i aparentment neutra. Al llarg de l’obra, l’autor alterna la biografia del personatge amb l’anàlisi de les seves obres, on apareixen personatges reals com Josep Maria Ubach, Toni Sala o Jan Arimany, tots ells vinculats a la recuperació i reinterpretació de textos. "La gràcia era que aquest personatge fos l’antítesi d’Antoni Morell. Haurien estat coetanis, però Mael Palau és un mort de gana, un miserable que no coneix ningú. Un es dedica a la ficció històrica, l’altre a la ciència-ficció: serien com la nit i el dia" comentava Forcada. A més, la biografia fictícia mostra que Palau passa molt poc temps a Andorra i que, la major part de la seva vida, observa el Principat des de fora, des d'on planteja reflexions iròniques i crítiques sobre la literatura i la cultura andorranes com un espectador distanciat.

Com s’explica en un dels diaris del personatge: "Es vulgui o no, escriure és una qüestió d’orgull, pura arrogància. Escriure és ocupar el paper central, fingir divinitat. Escriure és plantar-se en el buit i dir: sí, sóc jo, estic aquí, tinc una cosa a dir. Passa que, en realitat, ningú té res a dir. Escriure és, per tant, una indagació, la recerca del que es vol dir. Una impostura, vaja, però és la noció de ridícul la que ens constitueix com a individus i mediatitza qui som" (Diari, 3, Granada, 08 de setembre de 1990).

En realitat, Forcada explica que 'Teoria del ridícul' va néixer d’un projecte que tenia mig començat i que va acabar prenent forma en només dos mesos, el temps just per presentar-lo al premi. “Fa dos o tres anys em van donar el Premi d’assaig per una anàlisi d’un llibre del poeta andorrà Manel Gibert. Era un llibre bastant estrany: s’analitzaven tres contes. 'Teoria del ridícul' és una continuació d’aquest exercici” comentava. De fet, el llibre, estructurat en nou parts, es construeix a partir de materials diversos: textos propis, fragments d’altres projectes que no s’han acabat o que no es publicaran mai, i referències a autors que Forcada coneix a fons, com Borges o Cortázar. “El llibre té un pròleg de Chema Díaz, que també és apòcrif. En aquest pròleg, Díaz diu que el llibre és una merda i que no val la pena llegir-lo”.

Teoria del ridícul és també el títol d’un dels textos que s'atribueixen a Mael Palau, en què s’exposa que l’acte d’escriure és, en el fons, una forma mediàtica del ridícul. “Tot el llibre acaba parlant de l’exercici d’escriure, de la farsa d’escriure, del fet que sempre s’està copiant algú altre”, apuntava l’autor. En aquest sentit, el llibre analitza amb profunditat textos que, paradoxalment, no existeixen.