Recaure no és fracassar

“És necessari fer entendre que cal responsabilitzar-se de les accions pròpies”Josep Maria Fàbregas, Director de CITA

Josep Maria Fàbregas, doctor en Psiquiatria i director de CITA, una de les clíniques de referència en el tractament d’addiccions d’Espanya, va assegurar que aquest “és un debat interessant” i va afirmar que “existeix un percentatge elevat de recaigudes” en el tractament de les addiccions. Fàbregas va ser contundent: “Cal fer una anàlisi curosa de cada cas i distingir si realment és part del procés o el pacient no vol avançar”. En aquesta línia, va ser clar en distingir els pacients que recauen perquè “no saben com avançar, no poden o no volen”. Segons Fàbregas, “no cal expulsar un pacient del sistema, però és necessari fer entendre que cal responsabilitzar-se de les accions pròpies” i, en tot cas, “elaborar una reconstrucció del tractament per veure què és el que necessita”. En l’àmbit de la salut pública, el doctor va assegurar que “no es pot deixar ningú fora”, com no es fa per qualsevol altra patologia, però sí que va afirmar que, en alguns casos, potser s’ha de plantejar “fer un pas al costat” i va detallar que, en aquestes circumstàncies, “enviar el pacient a casa no és un càstig”.

La psicòloga Claudia Luján, de l’Institut de la Ment, va ser concloent sobre l’estat dels pacients durant un període d’addiccions. “En una addicció el subjecte queda fora de joc. El subjecte no consumeix, és consumit”, va afirmar. Segons Luján, les recaigudes són freqüents i formen part del quadre, però la psicòloga va defensar que no s’han d’entendre únicament com un fracàs. “Si en lloc de pensar-ho com un problema ho plantegem com una oportunitat de treball, pot resultar més productiu als fins terapèutics”, va assegurar. La recaiguda obre interrogants fonamentals que cal posar a treballar en teràpia. La clau és que el pacient pugui parlar del que ha passat i interrogar-ho, com a “crida a la responsabilitat subjectiva respecte del que li succeeix”. Luján va subratllar la importància de considerar la singularitat de cada cas: “Una addicció s’ha de pensar cas per cas”. En alguns pacients, “l’addicció era una suplència, una muleta o una pròtesi”, va explicar. En aquests casos, va advertir, una intervenció precipitada pot provocar greus descompensacions: “Cal ser molt curosos perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia”.

“En una addicció el subjecte queda fora de joc. No consumeix, és consumit”Claudia Luján, Psicòloga a l’Institut de la Ment

El Col·legi de Psicòlegs va subratllar que qualsevol mesura aplicada en un context terapèutic, com ara l’exclusió temporal d’un centre de dia, hauria de respondre a una finalitat clínica o de protecció, i no tenir un caràcter punitiu. Segons l’entitat, és clau entendre “quin és l’objectiu de la mesura, en quin marc s’aplica i amb quins criteris clínics”. Des del punt de vista clínic, els psicòlegs recorden que la recaiguda pot formar part del procés de tractament, remarcant que això no implica normalitzar-la, sinó assumir que el canvi “rarament és lineal”. Pel que fa a la gestió de places en recursos públics, el col·legi va admetre que l’administració ha d’establir criteris d’accés i continuïtat quan hi ha places limitades. Ara bé, van insistir que aquestes decisions haurien de basar-se en “valoracions clíniques, funcionals i de pronòstic”, i no exclusivament en la presència o absència de recaigudes. Durant la darrera sessió de Consell General, el ple va abordar aquesta qüestió i la ministra de Salut, Helena Mas, va explicar que l’expulsió de l’hospital de dia no comporta una expulsió del tractament, sinó un replantejament.