PREVENCIÓ I SEGURETAT
Bengales als locals d’oci d’Andorra
L’espectacle pirotècnic continua il·luminant espais interiors malgrat els antecedents tràgics registrats recentment
El reglament, encara en format paper.
Bengales que il·luminen ampolles de xampany. Aquesta és una escena habitual en alguns locals d’oci nocturn d’Andorra que, malgrat complir aparentment amb els requisits normatius, operen sota una legislació redactada fa 47 anys. El reglament que regula la prevenció i lluita contra incendis en establiments públics va ser aprovat el 1978 i, tot i haver estat parcialment revisat, continua sent un marc legal “totalment obsolet”, segons coincideixen fonts de diversos sindicats de bombers.
La tragèdia del bar Le Constellation a Suïssa, on la nit de Cap d’Any van morir més de 40 persones i 80 més van resultar ferides greus, ha tornat a posar sobre la taula el debat europeu sobre l’ús de bengales i altres materials pirotècnics en espais tancats. Un debat que Espanya també va afrontar a l’octubre del 2023 després de l’incendi a les discoteques Teatre i Fonda Milagros a Múrcia, causat per una màquina d’efectes especials que va encendre materials inflamables al sostre, deixant 13 víctimes mortals.
“Fa anys que demanem renovar una norma que no protegeix els locals tal com caldria”
A Catalunya, l’ús de bengales en interiors està prohibit, i molts locals han optat per substituir-les per llums LED. A Andorra és habitual veure-les en celebracions privades o serveis VIP, tal com mostren diverses publicacions en xarxes socials. L’absència d’una regulació específica per a aquests elements accentua el buit normatiu: “Aquí a Andorra, tenim un reglament que data del 1978 i no s’ha actualitzat mai”, explica Joan Torra, president de l’Associació de Bombers d’Andorra (ABA). “Té més de 45 anys. És totalment obsolet.”
“L’assegurança obliga a complir, però la llei andorrana no reflecteix els riscos reals actuals”
El reglament del 1978 estableix criteris com la classificació dels locals segons aforament, l’existència mínima de sortides d’emergència o l’ús de materials classificats per la seva resistència al foc. Però no contempla tecnologies ni materials nous, ni regula situacions freqüents com reformes no declarades, ús de plàstics tòxics o sistemes de ventilació deficients. Com denuncia Torra, “després, quan fiques decoració, pot ser molt inflamable… ningú mira què hi ha i ja està”.
La sensació d’endarreriment també és compartida per altres professionals. Ivan Vilares, president del SIBA, assegura que “efectivament és una normativa que s’ha d’actualitzar”, tot i que puntualitza que fins al moment de l’obertura dels locals es fa un seguiment adequat: “Et puc assegurar que estem a nivell europeu. Però una vegada obert el local, si fas una reforma i no la declares, allà és on entrem nosaltres en inspeccions”. Vilares insisteix que la responsabilitat també recau en els propietaris: “Els mateixos empresaris han de ser conscients de quin material posen”.
“La construcció nova està controlada, però els edificis antics no tenen una supervisió efectiva”
Aquesta situació es complica encara més pel fet que molts locals antics, edificis de gran alçada o negocis nocturns operen sota l’empara d’aquest marc legal antic. “Ara hi ha tres materials, pintures, recobriments, aïllaments… tot això no existia l’any 78. La normativa de construcció és més nova que el reglament contra incendis”, afirma Torra.
A més, la responsabilitat es dilueix entre departaments. El Servei de Prevenció d’Incendis depèn del ministeri d’Indústria, que és qui coordina la concessió del vistiplau per a nous locals o edificis. Miquel Afran, president de l’A118, explica que “la nostra unitat de prevenció revisa cada nou local amb la reglamentació dels edificis de gran alçada, i és cert que molts edificis nous estan al dia”. Però admet que “hi ha normatives que són antigues i en edificis vells es poden donar situacions fora de norma”.
Un expert en la matèria remarca que la manca de supervisió efectiva fa que en molts projectes “l’arquitecte el signa i ja el donen per vàlid, sense revisar-lo”. Aquesta confiança delegada suposa un risc evident en edificis antics, on és fàcil trobar “portes que haurien de ser RF30 i que són simples reixes metàl·liques, foradades, per on el foc passaria sense resistència”. El reglament del 1978 preveia, de fet, una implicació directa dels bombers en la inspecció final: “Quan s’acaba l’edifici, hi haurà un cos de bombers a mirar-ho i a donar el vistiplau. I si no el donen, no s’obre”, recorda Torra.
Des del mateix cos de Bombers, el director, Jordi Farré, va reconèixer en una entrevista la necessitat urgent d’una actualització: “Era molt avançada a la seva època pel que fa a mitjans contra incendis, però ara toca revisar-ho, tenim el compromís i així ho estem treballant amb altres departaments”. Farré va avançar que el nou reglament inclourà, per primer cop, regulació específica per als edificis de gran alçada, així com el cens dels edificis de pública concurrència. Mentre no arriba aquest nou marc legal, es recorre a la normativa dels països veïns: “S’ha d’aplicar la dels països veïns i, en aquest cas, la de protecció contra incendis que sigui més restringida, que la major part de les vegades és la francesa.”
Avui, més de quatre dècades després de l’aprovació, el reglament continua vigent. Mentrestant, les bengales cremen al ritme de la música. Tanmateix, Afran expressa que “la normativa de construcció està bastant controlada i tothom està al dia… però si hi ha algun local que té 40 anys i ningú l’ha revisat, sempre pot passar.” Els sinistres de Múrcia i Suïssa han tornat a posar el focus sobre els riscos ignorats. A Andorra, les veus expertes coincideixen: el país no es pot permetre continuar amb un reglament del segle passat. “És qüestió de sentit comú”, diu Vilares.