ENQUESTA
La construcció sobreviu malgrat la manca de mà d’obra i sòl edificable
Tot i l’elevada demanda d’habitatge, el sector topa amb obstacles estructurals que dificulten l’execució de nous projectes i posen en risc la seva sostenibilitat
Treballadors en una obra en construcció.
El sector de la construcció andorrà travessa un moment de màxima tensió. Malgrat ser, un cop més, el motor més potent del creixement econòmic durant el primer semestre del 2025, la situació actual evidencia que l’expansió té els dies comptats si no es resolen dues qüestions que els empresaris consideren ja crítiques: la manca de mà d’obra i l’escassetat de sòl edificable. Dos problemes estructurals que, en lloc de corregir-se, es consoliden i amenacen de paralitzar progressivament l’activitat.
La darrera Enquesta de clima empresarial publicada per la Cambra de Comerç d’Andorra (CCIS) reflecteix clarament aquesta realitat. El 56% de les empreses constructores admeten tenir dificultats greus per trobar personal, un percentatge que situa el sector al capdavant de totes les activitats econòmiques pel que fa a manca de mà d’obra. La xifra no només és elevada: és persistent, i confirma una tendència preocupant. La construcció andorrana no troba paletes, manobres, tècnics ni especialistes, i això frena la capacitat del sector d’absorbir la demanda creixent d’habitatge.
Les empreses denuncien que el problema no és la manca de feina, sinó la impossibilitat d’executar-la per manca de recursos humans. L’envelliment del sector, la poca formació local especialitzada i les dificultats per captar treballadors estrangers –agreujades per restriccions administratives o per les condicions de vida al país– conformen un còctel que dificulta cobrir les necessitats mínimes per mantenir el ritme d’activitat.
A aquest coll d’ampolla se li suma una altra limitació igualment greu: la falta de sòl urbanitzable. Les empreses alerten que, més enllà de la realitat geogràfica andorrana, el problema està directament vinculat a les restriccions normatives. Les suspensions temporals de llicències urbanístiques, aplicades mentre es revisen els POUP i els estudis de càrrega comunals, estan provocant una aturada administrativa que impedeix iniciar nous projectes i allarga terminis de manera insostenible.
El resultat és un mercat tensionat, en què la demanda supera clarament l’oferta, però les condicions per construir es deterioren any rere any. Tot i el dinamisme del sector residencial –impulsat per un accés més favorable al crèdit, el creixement poblacional i la pressió del mercat de lloguer–, la maquinària comença a perdre força. Els indicadors d’activitat comencen a mostrar signes evidents de desacceleració. El Valor Afegit Brut (VAB) del sector no creix amb la força d’anys anteriors, la creació d’ocupació s’estanca i la facturació es modera.
Les dades de la Cambra també reflecteixen aquesta pèrdua de ritme. El saldo entre empreses que valoren positivament la marxa dels negocis i les que ho fan negativament cau fins als +25 punts, lluny dels +36,5 punts registrats durant el 2024. L’optimisme que durant anys va caracteritzar el sector es dilueix, amb una percepció empresarial que cada cop veu més obstacles estructurals i menys opcions de creixement real.
A tot això, cal afegir-hi un factor de bloqueig addicional: la incertesa urbanística. El fet de no saber quan s’aixecaran les suspensions, ni amb quines condicions es podrà construir un cop revisats els POUP, genera una inseguretat jurídica que paralitza decisions d’inversió. Els promotors eviten assumir riscos en un entorn en el qual el marc regulador és canviant, ambigu o directament suspès. El missatge que arriba al sector és clar: no és moment de projectar, sinó d’esperar.
Aquest panorama contrasta amb les necessitats socials i econòmiques del país. L’habitatge continua sent un dels grans temes d’alarma ciutadana, amb una oferta que no dona l’abast per absorbir la demanda. Tanmateix, els impediments per construir són tan greus que ni tan sols una demanda altíssima garanteix la posada en marxa de projectes. Andorra viu, així, una paradoxa: vol més habitatge, però bloqueja els mecanismes per generar-ne.
En aquest context, les previsions empresarials són clares: si no es prenen mesures immediates, el risc d’estancament és alt. L’única línia que encara genera una certa expectativa és la construcció residencial, que podria beneficiar-se de l’impuls del nou programa d’avals per a la compra del primer habitatge. Però fins i tot aquest estímul es pot veure frustrat si no es desbloquegen els permisos i si no hi ha treballadors per executar les obres.