HISTÒRIA
El Tió protagonitza el Nadal tradicional andorrà
L’historiador David Mas explica que la figura va tenir un paper protagonista al Principat, mentre que els Reis i els pessebres no es van generalitzar fins al segle XX
La plaça Guillemó, projectada per l'arquitecte Joan Margarit, a finals anys 50
En un país de forta tradició cristiana com Andorra, el protagonisme de la figura del tió durant el Nadal (un element de caràcter pagà) pot cridar, quant menys, l'atenció. Segons relata l’historiador David Mas, antigament "aquí res de Pare Noel ni de Reis: era el tió". El ritual es feia al voltant de la llar de foc: els infants tancaven els ulls i resaven un 'parenostre' o un 'avemaria' mentre els adults amagaven sota una manta aliments o petits obsequis, sovint fruita com taronges o mandarines, productes escassos i vinguts de fora.
En aquest sentit, Mas subratlla el caràcter clarament pagà d’aquesta tradició, ja que "no estem parlant del Nen Jesús, sinó d'un tronc que ve a representar la natura". L'historiador també afegeix que resulta especialment revelador que a un país tan cristià com Andorra, "la festa de fer regals el dia de Reis" tingui aquest arrelament històric com sí ha passat als països del voltant. De fet, el més probable és que aquesta arribara "durant el segle XX amb la immigració de Catalunya".
D'igual forma, Mas dubta que al país hi hagués la tradició de fer pessebres a les cases. Sí que és cert que "potser a alguna casa rica", com és el cas de Casa Rossell a Ordino, on l'historiador explica que "juntament amb Patrimoni Cultural vam trobar figures de pessebre", però "no era la norma general", relata. "El món dels pagesssos, antigament, era molt pragmàtic", assenyala.
A banda del tió, l'historiador relata que l'altra gran tradició del Nadal era la missa del Gall. Segons Mas, antigament aquesta "tenia un fort component comunitari i popular". A Sant Julià de Lòria, per exemple, era habitual que els assistents portessin "com una mena de xiulets", fets a base d'escorça, "amb els quals imitaven el cant del gall durant la missa". En acabar, la celebració continuava fora del temple amb "un vi bullit o una xocolatada".
Mas també explica que els antics pobladors del Principat "passaven el Nadal" i "l’hivern hivernant a casa". "Nevava molt més, sobretot a les parròquies altes, i això feia que la gent passés moltes hores tancada a dins", assenyala Mas. Aquestes llargues jornades a la vora del foc afavorien l’explicació d’històries i llegendes, fet que ha convertit Andorra en "un país molt ric en llegendari i literatura oral".