REPORTATGE
Adolescència desconnectada
Les pantalles formen part del nostre dia a dia, però cal trobar un espai per fugir-ne i reconnectar amb allò veritablement important.
Estàtua al Parc Central que representa dos joves mirant el telèfon mòbil.
En una era en què les pantalles formen part de cada gest quotidià, la distància entre adolescents i famílies sovint no es mesura en metres, sinó en notificacions. Des del Punt d’Informació Juvenil d’Encamp, la tècnica de joventut Cristina Segura observa diàriament els efectes d’aquesta hiperconnexió i l’alerta va ser clara: el problema no són les pantalles, sinó el seu ús i, sobretot, la manca de pensament crític que sovint les acompanya. “Hi ha una part dels joves que consumeixen molta pantalla, i el tema està a fer-ne un ús saludable”, va explicar. “No deixarem d’estar connectats, però cal fer-ho amb criteri.” Segura va insistir que la responsabilitat no recau només en els adolescents: “Els responsables som nosaltres; ho estan patint els joves i anem tard.”
Els adolescents són la generació que més s’ha deixat de banda per desconeixement
Aquest excés de pantalles no només influeix en la concentració o l’estat d’ànim: també erosiona les relacions personals. “Els joves estan poc connectats en l’àmbit humà, i això afecta amistats i família.” Curiosament, els infants més petits presenten menys dependència perquè les famílies són més conscients, però els adolescents actuals, diu Segura, “són la generació que, per desconeixement, s’ha deixat més de banda”. Davant d’això, les famílies pregunten què poden fer. Segura va advocar per normes clares i coherents: franges sense pantalles, zones de la casa lliures de mòbils, rituals compartits. “No funciona si només es limita els joves. Els adults han de predicar amb l’exemple.” I va advertir: els primers dies són durs. “Calen tres setmanes de bronques, però després es consolida.” En aquest punt, Segura va introduir un element sovint oblidat: el temps. “Famílies que arriben tard a casa no poden dedicar hores a activitats. Però quan preguntem als infants què volen, no demanen una consola: demanen temps amb els seus pares.”
Segura va ser taxativa sobre l’accés al primer mòbil: “Sense control dels pares? Als setze.” I tot i que veu més dependència de la que es reconeix, va rebutjar que tot sigui una addicció: “Ens espantem tant que ho etiquetem tot així. Es tracta d’ensenyar-los a detectar quan s’estan passant.”
La conclusió de Segura va ser clara i, alhora, un repte: “Els joves no necessiten que els desconnectem. Necessiten aprendre a decidir quan desconnectar-se”.