La toponímia de la vall central conserva el rastre del paisatge agrícola desaparegut

La presència de topònims com Prat del Roure, Prada Casadet o Prat del Rull a la vall central no és una casualitat lingüística, sinó el rastre d’un paisatge agrícola que va desaparèixer al llarg del segle XX. L'historiador i especialista en arquitectura vernacular David Mas explica en declaracions a l'ANA que molts d’aquests noms són "toponímia fòssil", és a dir, vestigis d’un temps en què el país depenia de manera directa de l’agricultura i la ramaderia.

Fins a mitjan segle XX, l’economia andorrana es vertebrava al voltant de dos tipus de terres: els camps, destinats al cereal, a llegums, a la patata o al tabac, i els prats, reservats a la producció d’herba per alimentar el bestiar durant l’hivern. Mas recorda que, durant l'època, aquestes parcel·les eren conegudes com a 'prats de dall', ja que "el que s’hi feia era tallar l’herba amb la dalla i emmagatzemar-la a les bordes o a les eres per alimentar el bestiar gros quan arribava el fred".

D'aquesta manera, la distribució tradicional del territori situava els camps a tocar dels pobles i els prats a les zones més allunyades o a les valls secundàries. Però aquesta estructura es va invertir a partir del segle XX arran de la mecanització, la crisi de la ramaderia de mules i l’entrada del Principat en una economia de mercat. L’acord del 1940 entre els pagesos andorrans i les lleteries de la Seu d’Urgell va accelerar el canvi, tot fent que els pagesos passessin "de tenir un parell de vaques per treballar la terra" a "tenir-ne dotze per produir llet", assenyala Mas. Això va comportar que molts dels camps de cereal esdevinguessin prades.

El resultat és que la toponímia actual de la vall central reflecteix aquell darrer paisatge agrícola, no pas l’originari. Per tant, segons Mas, "el que llegim avui dia com a prats al fons de vall" és, en realitat, "una denominació relativament moderna", assenyala l’historiador. Aquest vocabulari fossilitzat conviu ara amb un entorn totalment transformat per la urbanització.

Mas admet que per a molts habitants que han viscut aquesta evolució el canvi ha estat "progressiu, però profund", i que genera sovint "una certa tristesa" per la transformació d’un paisatge que havia estat clau per a la subsistència del país. L’historiador apunta que la funció econòmica de la terra s’ha transformat completament, ja que "si abans la riquesa d’un prat era l’herba que donava", ara "és el valor immobiliari del terreny".