REPORTATGE
Manual per contracròniques
Seguir el debat parlamentari amb una mirada diferent, si pot ser amb una nota d’humor, per intentar explicar el què a través del com és la base per escriure sobre l’actualitat de forma més amena.
Debat al Consell General.
“Ens hauries de fer unes contracròniques de la campanya electoral”. Això era el 15 de febrer del 2023, i així va començar la necessitat d’un servidor de buscar una altra mirada a l’actualitat, una manera d’explicar les coses des d’un altre prisma i, a poder ser, amb una mica d’humor. De les nacionals vam passar a les comunals i, d’aquelles, a les sessions de Consell. Una forma ideal de rebre crítiques anònimes de militants furibunds i, sobretot, de fer-te amics entre la classe política a la qual fas un cert seguiment mentre te’n cardes entre una mica i bastant.
He de dir que arribar a finals del 2025 sense un tret a la nuca o un cap de cavall al llit és una bona notícia; senyal potser que el que escrius se li’n refot a la resta del món. Fins ara només he hagut d’aguantar alguns whatsapps una mica intempestius de polítics als quals no els ha agradat alguna cosa, però què hi farem.
Si tens polítics disposats a jugar, tens la meitat de la feina feta
Sigui com sigui, el 2023 no tenia ni idea de fer una contracrònica i he de confessar que ara tampoc, però sí que és cert que m’intento aplicar el següent manual.
El primer pas per escriure una contracrònica mitjanament acceptable és no tenir ni puta idea de què escriuràs. Anar a pèl és el millor. És cert que els primers dies veus que allò no tira de cap manera, penses que estàs fotent el ridícul, que serà l’última que faràs i que necessites reescriure pràcticament cada frase. A més, pateixes si vas a contrarellotge. Però és que si vas amb una idea preconcebuda, t’acabes adonant que fas la contracrònica adaptada al que havies pensat i això, en el fons, t’allunya del que realment has d’explicar: les batusses polítiques, els fracassos en els debats i els moments més o menys còmics o hilarants.
El segon pas és ser molt observador. D’aquí, en part, la gràcia d’anar presencialment als debats o al Consell: veus molt més del que enquadra la pantalla de televisió a casa. Els gestos, la incomoditat d’alguns, les mirades, l’intercanvi de missatges... Observant des del galliner veus quin és l’element al qual pots aferrar-te, sobretot si el que vols és realment fer una mica de conya.
El tercer punt clau per la contracrònica política és disposar de bons jugadors al camp. Si tens polítics disposats a jugar, tens la meitat de la feina feta abans de començar. He de dir que enguany, Marsol, Espot, Escalé, Baró i Montaner ens ho han servit en safata, especialment la darrera, sempre disposada a animar les festes més avorrides i els debats més tediosos. Vostès saben el que és anar a un debat del Consell General havent dinat i que no hi hagi una mica de salsa? Poques tortures pitjors conec, la veritat.
El quart punt sovint és el més complicat: trobar el ganxo. Pots tenir més o menys bon material, però no estàs escrivint un coi de notícia amb el rotllo aquell del qui, que, on, quan i per què, sinó que més aviat estàs explicant el què a través del com. Segurament no hi ha una manera específica; personalment m’agrada buscar la ironia i fer símils amb situacions quotidianes: un pati d’escola, el futbol, un dinar de Nadal o les pel·lícules de patacades, per posar alguns exemples. Si ets capaç de trobar aquest fil del qual estirar, la cosa acostumar a fluir força. Com dic, si hi ha hagut debat intens i xoc de posicions, sempre ho tens tot força més fàcil.
Però sempre has de tenir en compte, i aquí ve el cinquè punt, que has d’intentar dissimular les teves fílies i fòbies polítiques. Tots tenim unes opcions preferents, i mentre segueixes el debat no pots evitar posicionar-te en el teu fur intern. Ara bé, cal que això no es noti. No parlo d’objectivitat, que de per si ja és difícil, i menys quan intentes fer una mica de broma i t’has de posar una mica amb un o altre. Però, escolta, si qui lidera la teva opció política fot el ridícul i s’estampa, doncs tal dia farà un any, però que la teva opinió mai et privi d’un bon acudit, i com més negre, millor. En aquest sentit, la millor màxima és que reparteixis estopa per a tothom, sempre des del respecte i la bona fe, és clar.
I el sisè punt és tenir l’esquena ampla l’endemà quan es publica. Si no te n’has sortit gaire, no et llegirà ni quisqui. Si resulta que has tocat una mica d’os, possiblement tindràs alguns missatges anònims, sovint destinats més contra la teva persona (i com de malament escrius o de com inventes i menteixes pagat per aquell o per aquell altre) que no pas sobre el contingut del que has dit. Al principi toca una mica els ous; després hi trobes la gràcia i, finalment, acabes pensant que com més crítiques tinguis és que, per bé o per mal, més gent t’ha llegit. Va d’això, no?
I si algú s’emprenya, doncs mala sort. Ni pots caure bé a tothom ni pots evitar que la gent tingui dues feines.