Cinc vies per ser andorrà
Cinc grups parlamentaris, cinc enfocaments diferents per definir qui pot ser andorrà. Les esmenes a la llei de nacionalitat evidencien models oposats d’identitat, integració i exigència.
Una persona amb un passaport andorrà.
La reforma de la llei de la nacionalitat ha entrat en fase d’esmenes amb propostes que van des de l’enduriment màxim fins a l’obertura controlada. Més anys, menys anys, doble nacionalitat, requisits d’integració o exclusions severes: els partits dibuixen models molt diferents per decidir qui podrà dir “soc andorrà”.
El debat sobre la nacionalitat torna al centre de l’activitat política. La reforma impulsada pel Govern per modificar la Llei qualificada de la nacionalitat ha obert la porta a una pluja d’esmenes que evidencien diferències profundes entre els grups parlamentaris. Mentre Demòcrates i Ciutadans Compromesos, que conformen la majoria, opten per reforçar el control, millorar la seguretat jurídica i mantenir l’exigència actual, les formacions de l’oposició presenten visions alternatives: més integradores, més obertes o, en el cas d’Andorra Endavant, més restrictives.
DA vol reforçar el control i garantir la seguretat jurídica
Les esmenes de Demòcrates mantenen els pilars bàsics de la proposta original i introdueixen afinaments tècnics i jurídics. El grup aposta per concretar definicions, com la de residència principal i permanent, i fixar criteris clars per confirmar la nacionalitat provisional. Reforcen els requisits de conducta cívica i exclouen persones amb antecedents greus o múltiples condemnes. També aposten per caducar resolucions si no s’acredita la renúncia a la nacionalitat anterior dins del termini previst.
Concòrdia i PS volen facilitar l’accés amb requisits més realistes
Ciutadans Compromesos, en canvi, introdueix un to més matisat. Comparteix l’exigència, però proposa flexibilitzar alguns aspectes per evitar situacions injustes. El grup planteja reduir a deu anys el requisit de residència per als qui han estat escolaritzats a Andorra, i protegir la nacionalitat dels fills d’andorrans que viuen temporalment a l’estranger. També vol aclarir el concepte de residència legal per evitar interpretacions restrictives i garantir un tracte coherent.
Ambdues forces, aliades al Consell General, parteixen de la base que el model ha de mantenir l’equilibri entre rigor i integració, sense convertir l’accés a la nacionalitat en una via automàtica però tampoc en un laberint burocràtic.
El primer bloc opositor és Concòrdia, que presenta un paquet d’esmenes amb un enfocament garantista i progressista. El grup vol reconèixer millor els casos d’arrelament real i evitar limitacions temporals arbitràries. Proposa reduir el requisit de residència per naturalització a quinze anys, reforçar l’acreditació d’integració amb nivell B2 de català i coneixements sobre el país, i protegir contra la pèrdua automàtica de la nacionalitat per motius administratius. També vol regular millor la renúncia i la recuperació per evitar casos d’apatrídia i protegir persones vulnerables.
Una proposta encara més oberta arriba del Partit Socialdemòcrata, que defensa una reforma orientada a l’equitat i la integració. El PS vol reduir a deu anys la residència necessària per naturalitzar-se i reclama reconèixer la doble nacionalitat en casos en què renunciar a la nacionalitat d’origen no sigui possible legalment. També proposa pròrrogues més àmplies per confirmar la nacionalitat provisional i protegir millor els fills d’andorrans a l’exterior. Els socialdemòcrates consideren que el projecte del Govern és massa restrictiu i que cal adaptar la llei a la societat oberta i interconnectada del segle XXI.
A l’extrem contrari se situa Andorra Endavant, que ha presentat les esmenes més dures del paquet. Vol elevar a vint anys el requisit de residència general, restringir l’accés per matrimoni amb condicions molt més estrictes i crear la figura simbòlica de la nacionalitat d’honor, reservada a casos excepcionals amb suport de dos terços del Consell General. El grup proposa també la pèrdua automàtica de la nacionalitat si no es presenta un certificat de penals en cinc anys o si es manté una altra nacionalitat, i vol eliminar l’article que reconeix la nacionalitat a infants nascuts al país de pares estrangers.
Més enllà del debat tècnic, la reforma de la nacionalitat ha tornat a posar sobre la taula una qüestió de fons identitari: qui ha de poder formar part de la comunitat política andorrana? Quin valor es dona a la residència, a la llengua, a la filiació o al compromís cívic? Els grups discrepen no només en els detalls, sinó en el model d’estat i de societat que es vol consolidar.
Amb les esmenes sobre la taula, la tramitació parlamentària entra en una fase clau. Tot i que la majoria de Demòcrates i Ciutadans Compromesos fa preveure que les seves propostes marcaran el text final, el debat ja ha servit per fer aflorar visions molt diferents sobre la identitat, la integració i la pertinença.
El futur de la nacionalitat andorrana es decideix al Consell, però les preguntes que planteja van molt més enllà dels articles de la llei. Són preguntes que toquen el nucli mateix del país.