L’exèrcit revisa els límits transfronterers

L’Exèrcit de Terra espanyol va culminar una revisió exhaustiva del traçat de la frontera sud d’Andorra, una actuació que busca actualitzar la geolocalització dels punts de delimitació històrica entre el Principat i l’Estat espanyol. L’objectiu principal va ser verificar sobre el terreny, amb tecnologia moderna, les fites originals que marquen la línia fronterera i que, en molts casos, daten de mitjan segle XIX. Segons va avançar el diari Segre, els treballs s’han estès al llarg de tres campanyes consecutives iniciades l’any 2023 i van comptar amb la participació d’equips especialitzats del Centre Geogràfic de l’Exèrcit (Ceget) i de l’Institut Geogràfic Nacional d’Espanya (IGN).

Els tècnics han revisat els punts amb tecnologia d’alta precisió

Aquesta actuació es va emmarcar en les funcions de la Comissió Mixta Hispanoandorrana per a la Delimitació de la Frontera, que es va crear a partir del conflicte que es va desencadenar fa quatre anys arran del parc fotovoltaic del Planell de la Tosa, projectat a la Massana i que envaïa 50 metres quadrats de sòl d’Os de Civís, i que va evidenciar la fragilitat d’una delimitació fronterera establerta l’any 1007 i que no va quedar formalment definida segles després. La feina tècnica es va desenvolupar prenent com a punt de partida el traçat original establert entre 1856 i 1863, un període en què es van col·locar les fites que encara avui defineixen el perímetre fronterer. Aquell procés es va realitzar paral·lelament als treballs de delimitació entre Espanya i França derivats del Tractat de Baiona, signat el 1856, i va culminar amb una acta notarial formalitzada pel notari andorrà Rossend Jordana i per l’homòleg de la Seu d’Urgell, Salvador Galindo. A l’operació hi van participar també representants de Sant Julià de Lòria, la Massana i diversos pobles del vessant català, que convivien de manera directa amb aquella línia de frontera.

Més d’un segle i mig després, els tècnics espanyols van revisar un per un els punts històrics de delimitació amb l’ajuda de sistemes de geolocalització d’alta precisió. En molts casos, aquestes marques, que sovint no són més que petites creus esculpides en roca viva i situades en zones de difícil accés, havien quedat parcialment ocultes pel creixement de molsa o l’erosió. Aquesta realitat va obligar els equips a combinar tecnologia moderna amb tècniques tradicionals. En alguns trams especialment ombrívols es va recórrer a la vara castellana, una antiga unitat de mesura de 83,59 centímetres que es va utilitzar en el procés d’emplaçament original al segle XIX.