LA DERIVACIÓ INVERSA CAP ALS REFERENTS, DOS ANYS DESPRÉS
Urgències no aconsegueix desviar els pacients amb patologia lleu
Només el 5% d’usuaris que serien derivables accepten marxar sense ser atesos a l’hospitalSS’apunta
Ivette Ruiz ahir, al servei d’urgències.
El servei d’urgències de l’hospital va encetar fa un parell d’anys la derivació inversa, un nou circuit assistencial aprovat pel Govern per mirar de redirigir els pacients amb patologies pròpies de l’atenció primària al recurs adient, al del metge de capçalera. Dos anys després, les dades constaten que el percentatge dels usuaris que accepten marxar de l’hospital perquè el seu referent (o un altre facultatiu de capçalera si no és factible) els visitarà en un màxim de 48 hores és ínfim; són aproximadament el 5% del conjunt dels que serien derivables. La cap del servei, la metgessa Ivette Ruiz, apunta que la conclusió que n’han extret és que la motivació és “multifactorial”: que la informació no ha arribat a la població, que és una decisió del pacient i aquí ja entra la percepció que té cadascú de la seva malaltia i la necessitat d’atenció mèdica en aquell moment, o que després s’ha de quadrar la derivació amb l’agenda pròpia dels metges referents i no sempre és evident aconseguir-ho.
“Potser hem de fer una reflexió de si ho estem explicant bé. Si podem fer alguna cosa més”
Amb relació a la informació, ho exemplifica amb l’experiència viscuda amb les permanències mèdiques, el servei de guàrdia dels metges de capçalera en festius i caps de setmana, en un inici també va costar que la població el conegués i l’utilitzés i ara està consolidat. Les derivacions des d’urgències, en aquest cas, són molt més abundants. Hi juga a favor la facilitat d’accés: “permanències mèdiques és un dispositiu que està a les consultes externes de l’hospital. Al pacient se li proposa que vagi a permanències primer per fer servir bé la ruta i després perquè el temps d’espera és menor i ha de travessar el carrer”, admet Ruiz. En algun moment es va plantejar estendre aquestes permanències a tots els dies de la setmana, però es va descartar, i la cap d’urgències considera que “no ens cal inventar més dispositius”, sinó advocar per la sensibilització, que “la gent prengui una mica més de consciència sobre quin recurs ha de fer servir en cada moment”. La realitat és que un dels factors en contra és que “al pacient li és difícil encaixar que un cop ja ha vingut a urgències se li està proposant derivar-lo al seu metge referent, que no el veurà en el moment que ell ha triat”. Des del servei faran ara un treball intern per analitzar eventuals millores que facin incrementar les dades d’activació. I també “potser hem de fer una reflexió de si ho estem explicant bé al pacient o si les nostres explicacions són ben acceptades. Si podem fer alguna cosa més per insistir en aquesta derivació inversa”.
“Al pacient li és difícil encaixar que un cop a urgències se li està proposant derivar-lo”
La manera de funcionar consisteix en el fet que un cop es fa l’avaluació del pacient a la sala de triatge i es determina que la patologia és objecte de derivació inversa, si el pacient l’accepta s’intenta tancar el tràmit perquè surti d’allà amb una cita amb el seu metge. Un dels motius de rebuig i de quedar-se a l’hospital és que no s’aconsegueix la consulta en les 48 hores previstes perquè tot i que Ruiz remarca la col·laboració i la “bona acceptació” del col·lectiu mèdic per fer rutllar el nou circuit, també hi ha la pròpia pressió de les consultes de l’atenció primària.
La radiografia
Aproximadament dos terços dels pacients que visiten urgències estan als nivells 4 i 5 de triatge, els de poca gravetat. Però hi ha un grup considerable que hi ha d’acudir sí o sí per la complexitat de la patologia, per exemple, perquè necessiten proves complementàries com una radiografia. Els que serien susceptibles de derivació inversa són el 20% dels catalogats com a 4 o 5. Sobre fins a quin punt distorsiona haver de visitar aquests pacients, Ruiz remarca que el que condiciona són els “pics d’afluència”, que són els que acaben incidint en esperes més llargues i que sovint responen a patrons. Per exemple, a l’hivern, el de tancament de pistes, també els migdies acostumen a portar més usuaris. Però remarca que el propi funcionament d’urgències està sectoritzat: “Tenim una separació marcada entre els pacients de baixa urgència i els d’alta urgència.” I des de fa un parell d’anys també un equip de SUM deslligat de l’atenció hospitalària que ha contribuït a una atenció més àgil als pacients menys greus. “Abans, quan aquest equip s’activava quedava el pacient banal o del de triatge baix amb baixa complexitat una mica aïllat en espera que aquest equip acabés de resoldre la incidència o la sortida que havien anat a fer, i amb això [tenir un equip diferenciat] el que hem aconseguit és disminuir el temps d’espera d’aquests pacients.” Sobre les esperes, però, insisteix que són molt dependents de les puntes d’afluència i de la necessitat de recursos que necessiti el diagnòstic. La mitjana ara mateix és que una estada a urgències dura tres hores, des del triatge fins que es marxa. Si és una patologia no urgent, baixa fins a les dues, si és complexa, pot augmentar a les cinc. La metgessa insisteix que són mitjanes i que no tan sols influeix la quantitat de gent que necessiti atenció en aquell moment, també que urgències no sempre és autosuficient. “Hi ha patologies que depenen d’altres especialistes i aquest temps d’espera es pot allargar perquè necessitem una interconsulta i aquest especialista està fent la seva tasca”, exemplifica. Però, tornant a l’inici, incideix que “nosaltres estem al que vingui. Si a fora tot funciona bé i els circuits estan bé, notarem que el servei d’urgències està més descongestionat”.