Retrat del paisatge postprocés

“Una novel·la com la pasta de full: té capes. Es preocupa per la identitat catalana, per la ficció literària, pels límits de les relacions entre professors i alumnes (les relacions personals però també sexuals) o pel paisatge després de la batalla del procés a Catalunya.” Així defineix Carles Casajuana la darrera novel·la, La guerra dins la guerra (Editorial Proa), que va presentar ahir a l’ambaixada espanyola d’Andorra juntament amb l’escriptor Iñaki Rubio.

Casajuana (Sant Cugat, 1954) és diplomàtic de carrera, avui ja jubilat, i ha excericit com a ambaixador d’Espanya a destins com Grècia, Malàsia o la Unió Europa, entre d’altres, una singladura, però, que li ha deixat marge per ser un autor prolífic i comptar ja una desena llarga d’obres publicades entre narrativa i assaig.

Casajuana mescla ironia i seriositat en una novel·la amb moltes capes

En aquesta darrera obra, recupera dos personatges apareguts ja en dues novel·les anteriors i que van veure la llum per primera vegada a L’últim home que parlava català, títol que li va valdre el Premi Ramon Llull del 2009, la cerimònia d’entrega del qual es va celebrar a casa nostra. Dos personatges que són escriptors a Catalunya: l’un escriu en català i l’altre ho fa en castellà, i això permet al narrador de transportar el lector a la Barcelona del 2019 i als conflictes inherents i quasi sempiterns de la societat catalana.

Deia ahir Casajuana que “on hi ha conflicte hi ha novel·la, d’aquí l’interès per confrontar aquests dos personatges i la seva manera d’entendre la Catalunya del moment, des de la mirada independentista de Rovira fins a la unionista de Balaguer”. I per acabar de reblar el clau, és clar, un triangle amorós en el qual la tercera peça és una jove doctoranda quebequesa interessada per les brigades internacionals.

La jove, desimbolta, empoderada i alliberada, com deia ahir Iñaki Rubio, juga a dues bandes amb els escriptors protagonistes i serveix a l’autor per situar una realitat també pròpia de la Barcelona actual, la dels expats, els estrangers instal·lats a la Ciutat Comtal que cada dia són més nombrosos.

No descabdellarem el desenvolupament de la trama narrativa, però Rubio i Casajuana coincidien ahir que sovint els posicionaments més maximalistes i contraposats acaben arribant a punts de contacte sorprenents. En tot cas, Rubio destacava que La guerra dins la guerra és una novel·la llegidora, entretinguda i que té la capacitat de mesclar ironia i seriositat. De fet, Casajuana diu sentir-se sovint endut per la ironia i “per fer-ne de tot una carnavalada”, però que sempre vol contraposar-ho amb la seriositat necessària per explicar la realitat.

Sobre el procés creatiu, l’autor considera que “per fer una novel·la que valgui mínimament la pena cal allunyar-se de la cosa, deixar-se portar i posar distància”. Quelcom, no ho amaga, que pot generar dubtes en l’escriptor, uns dubtes que afirma que són raonables i necessaris, i justament la clau que fa la diferència entre una bona obra i un bunyol.

És amb aquesta intenció d’allunyar-se que Casajuana fa d’un dels seus dos escriptors algú interessat en la Catalunya del 1937, en plena guerra civil espanyola i durant els Fets de maig que van enfrontar comunistes i anarquistes a la rereguarda. Aquesta distància li serveix per fer de mirall amb la Catalunya postprocés, aquella que tenia (i té) posicionaments enfrontats en el si de l’independentisme. D’aquí, doncs, el títol de l’obra, que evoca aquella rereguarda enfrontada que no podia comprendre des del front d’Aragó de cap manera Joan Sales a Incerta glòria.

Ja veuen, doncs, que per capes no queda curta, aquesta novel·la, la qual permet fins i tot descobrir fets històrics sorprenents. Acabarem amb un d’ells, una fantàstica història desconeguda per al gran públic que la trama descabdella: la de Robert Cappa, la parella feta fotògrafs! I és que gràcies a l’estudiant quebequesa interessada per les brigades internacionals, el lector descobreix que el cèlebre Robert Cappa eren en realitat un home i una dona, d’origen hongarès, que a París estant es van batejar amb aquest nom i cognom i es van fer passar per americans, cosa que a l’època venia força més que el seu origen real de l’Europa de l’Est. El cas és que quan es van separar, ell va quedar-se amb el nom (i els mèrits, és clar), per bé que hi ha seriosos dubtes sobre qui dels dos va disparar alguna de les fotografies més cèlebres que documenten la guerra d’Espanya. Una anècdota que, per si sola, ja justifica la lectura de La guerra dins la guerra.