REPORTATGE
Un ‘passeig’ obligat
Una ambulància del SUM.
A l’hospital hi arriben pacients amb lesions neurològiques, problemes musculars, sospites de càncer o afeccions que només una prova de ressonància magnètica pot ajudar a diagnosticar amb precisió. Els ciutadans que la necessiten són derivats a centres convencionats, però el que per a un pacient ambulatori pot ser una gestió senzilla, es complica quan es tracta d’un malalt ingressat o, encara més, d’un pacient de l’UCI. En aquests casos, s’organitza un trasllat amb ambulància, en un dispositiu que el president del Col·legi de Metges, Albert Dorca, compara amb el que s’activa per a un desplaçament a Barcelona.
“És cert que s’ha fet amb pacients crítics, però són casos puntuals”, explica. I afegeix que la decisió de no incorporar l’aparell es va prendre fa temps, probablement per criteris econòmics. “Quan es va dissenyar la zona de radiologia no es va preveure, i suposo que per una qüestió de costos no es va arribar a fer. Però això no ens pertoca justificar-ho a nosaltres”, afegeix.
El 2014, la llavors consellera del PS, Rosa Gili, va elevar la queixa al Consell General. Denunciava que una eina com la ressonància magnètica era indispensable en qualsevol hospital general, encara més si es tracta del centre únic d’un país. Recordava, a més, la gran utilitat que té en casos de traumatismes derivats dels esports d’hivern.
Altres professionals, des de metges de família fins a especialistes, no saben donar una resposta, i admeten que l’hospital hauria de tenir-ne un: “No es pot normalitzar el fet de traslladar pacients en una ambulància per fer una prova”, sentencia un d’ells. Un altre, des del punt de vista econòmic, defensa que “no és tan car i en poc temps seria amortitzat”.
La ressonància ofereix imatges molt més precises que la tomografia computada (TAC) en l’estudi de teixits tous i és clau en àrees com la neurologia, l’oncologia o el sistema cardiovascular. Els hospitals mitjans de països veïns en disposen des de fa anys. El cost de l’equipament no és menor però tampoc inaccessible. Una màquina d’1,5 Tesla –la més habitual– pot costar entre 800.000 i 1,5 milions d’euros.