DEMANDA DE 365 MILIONS A L'ESTAT
El TC ‘liquida’ la reclamació dels Cierco
Higini Cierco amb Joan Pau Miquel.
La família Cierco ha dut fins a la darrera instància judicial la defensa que l’Estat havia d’indemnitzar-la per la responsabilitat administrativa en la caiguda de Banca Privada d’Andorra (BPA), entitat de la qual controlava el 75% de les accions. Després que el juny passat la sala administrativa del Tribunal Superior ratifiqués la resolució de la Batllia i avalés l’actuació de l’administració arran de la nota de la FinCEN –rebutjant, per tant, la pretensió dels expropietaris de ser indemnitzats amb uns 365 milions d’euros–, la família Cierco (en nom propi i de diverses societats de les quals és titular) va acudir al Tribunal Constitucional (TC) per reclamar l’empara per una presumpta vulneració de drets fonamentals a la defensa i un procés degut, a la jurisdicció i a obtenir una decisió fonamentada en dret. A principi d’aquesta setmana, en una sentència a la qual ha tingut accés el Diari, el TC ha conclòs que no s’han produït les vulneracions al·legades i condemna els recurrents a pagar les costes derivades de la demanda.
La sentència sosté que els arguments del Superior no són arbitraris
Els expropietaris han basat el dret a ser indemnitzats en la suposada responsabilitat administrativa de l’Estat en l’afer per no haver actuat de manera diligent després de l’advertiment verbal de l’ambaixada dels Estats Units l’agost del 2014, i per haver-ho fet després de forma precipitada, arran de la nota verbal de la FinCEN el març del 2015, la que va derivar en la intervenció del banc. Afegien que no s’havia pronunciat encara la justícia penal en relació amb el suposat blanqueig i que els comptes sospitosos d’activitat il·lícita tenien una repercussió mínima en l’entitat financera. Al recurs d’empara, van esgrimir que la denegació de la justícia ordinària d’estimar la prejudicialitat penal (deixar en standby el procés mentre no es dirimís la causa penal) vulnerava el dret a la jurisdicció; que no haver tingut en compte diversos elements de prova aportats vulnerava el seu dret a la defensa; que la sentència del Superior no estava fonamentada en dret, quan la seva demanda responia a allò previst al Codi de l’administració, i que la resolució tampoc responia a qüestions i arguments rellevants plantejats.
El Constitucional resol que les decisions de la justícia ordinària estan fonamentades i no són arbitràries. Sobre la prejudicialitat penal, al·lega que “no es tracta d’un principi teòric general que autoritzi la suspensió de qualsevol acció administrativa perquè existeixi qualsevol instància penal”, i que, “si bé es pot comprendre que aquesta conclusió dels tribunals ordinaris sobre aquesta qüestió no convingui als recurrents, cal concloure, no obstant això, que aquesta decisió no vulnera els seus drets reconeguts a la Constitució”. Tampoc ho fa, a parer del TC, la decisió en relació amb l’admissió de proves i el propi fons de la sentència. Per al Constitucional, els recurrents “no aconsegueixen demostrar que aquesta [la sentència] vulneri els seus drets constitucionals”. L’Alt Tribunal sosté que la sala administrativa exposa “de manera clara” en la seva resolució que les mancances de supervisió del banc sobre l’origen dels dipòsits dels seus clients no són imputables als òrgans de control de l’Estat, i que, per tant, “l’argument dels recurrents segons el qual hi hauria una falta o una omissió dels poders públics podent obrir dret a indemnització no pot prosperar”.