Més que un negoci

En un moment de màxima especulació immobiliària i sense saber fins a quin punt el sistema podrà aguantar aquesta tensió, les pensions, hostals i residències s’erigeixen en una solució clàssica a un problema modern, creat per la mateixa societat: l’habitatge.

Qui no somia amb un xalet, una casa o, com diuen ara, un penthouse amb tots els serveis possibles? Per desgràcia, la realitat de la classe mitjana és una altra. Amb els preus del lloguer disparats, amb mitjanes que superen fàcilment els 2.000 o 3.000 euros arreu del Principat, altres tipus d’habitatge s’emporten part de la clientela que necessita accedir a un lloc on viure de manera ràpida i econòmica. “La pensió m’ha permès trobar un espai en un moment en què la situació immobiliària a Andorra està impossible”, va assegurar un dels usuaris. “No és plausible, no hi ha manera natural ni fàcil de trobar ara mateix un habitatge digne. Per viure aquí he hagut de llogar una habitació de menys de 10 metres quadrats”, va confirmar. Però, contra tot pronòstic, el que va començar com un habitatge de pas, segons els seus residents, es va convertir en una casa, o inclús alguna cosa més.

Negocis que ja són atípics en un país que aspira a atraure el turista prèmium i lloguer de luxe

Aquest és el cas de l’Hostal Residencial Indalo, gestionat pel Joan i la Maite, la Pensió Els Escalls, recentment clausurada, en mans del Benigno i la Berta, o la Residència el Roser. Negocis atípics en un país que aspira a ser “prèmium”, com va assegurar el ministre Torres en la inauguració del Shop In Andorra Festival.

Alguns dels residents van posar en valor l’ambient “molt familiar, molt proper, que fa les coses fàcils. Els propietaris t’adeqüen tot el que necessites i sé que, quan marxi, això és el que més trobaré a faltar”. A l’Indalo, els residents van coincidir que “el Joan i la Maite tenen una espècie de màgia. Em vaig sentir com a casa. Acollit i ben tractat”.

A la Pensió Els Escalls, el seu gestor, Benigno Murías, va descriure l’últim dinar dels residents abans d’abaixar la persiana com “un moment d’alegria i de família” previ al descans merescut després de més de 35 anys de servei a viatgers, treballadors i persones necessitades d’un lloc on viure.

Els propietaris d’aquests negocis veuen com, de mica en mica, es van quedant sols, també a l’espera d’una jubilació merescuda després d’anys de treball en benefici d’una comunitat sempre agraïda. “Quan vaig arribar a Andorra, la dificultat més seriosa a l’hora d’instal·lar-me va ser la cerca d’allotjament, cosa que ja sabia que podia passar. Sort en vaig tenir, de trobar lloc a l’Indalo. El Joan i la Maite dirigeixen la pensió amb diligència i proximitat. S’esforcen per oferir les millors condicions de vida als hostes de llarga durada”, va confirmar un dels residents.

El futur de les pensions, els hostals i les residències, que van esdevenir una solució, tant de llarga com de curta durada per a molts, es converteix en un problema que arriba de manera silenciosa per als residents actuals, que veuen que han de buscar un nou habitatge. “Desitjo trobar un pis, encara que sigui compartit, per poder quedar-me a Andorra, però sé que com a la residència no estaré enlloc”.