EL FUTUR DE SAETDE
Viladomat no ven... per ara
Els accionistes majoritaris van emetre un comunicat 14 hores després de commocionar el món de la neu per dir que no estudien cap oferta, però no que no descarten deixar la societat.
El CEO i màxim accionista de Saetde, Joan Viladomat.
La societat que explota els camps de neu d’Encamp, Saetde, es torna a situar al centre de la polèmica, que s’ha convertit en un costum els darrers temps. Tot i que semblava que un cop renovada la concessió fins al 2074 les aigües s’havien calmat, la setmana passada un mitjà econòmic espanyol publicava amb tot luxe detalls que la família Viladomat tenia la intenció de posar a la venda el 50,3% de títols que són a les seves mans. Un anunci que els Viladomat van necessitar catorze hores per desmentir amb un comunicat que deixava un munt de portes obertes a la interpretació. Tantes que només es pot afirmar amb certesa que ara per ara no venen. “Els accionistes majoritaris no estan considerant cap oferta d’adquisició de la seva participació”, diu la nota, que en cap moment nega que es plantegin la possibilitat de desfer-se de les accions. Vaja, que tenen les mans lliures per fer el que creguin més convenient per als seus interessos, sense entrar en contradiccions (estratègiques, les ètiques queden al marge). No debades és una empresa privada amb participació pública minoritària. Del que no hi ha dubte és que un dels socis, la família Albareda, es vol vendre les accions, fet que ha estat l’excusa perfecta per justificar que s’hagi demanat a Deloitte una valoració de l’empresa amb 50 anys d’explotació per endavant. I enmig de tot l’enrenou apareix el comú d’Encamp (l’altre soci de referència, amb un 34% i propietari dels terrenys), que intenta salvar els mobles de l’única manera que pot: traient pit del nou contracte de concessió. Que Saetde abonarà un cànon de 900.000 euros, que es compromet a la gestió i manteniment del Funicamp, que invertirà 100 milions en infraestructures i dinamització de la parròquia. I per sobre de tot la clàusula estrella, que brilla, però no tant com sembla. Estableix un mecanisme de control per part del comú perquè qualsevol canvi que impliqui el traspàs del 25% o més del capital social se’ls ha de comunicar i tenen dret a verificar la solvència tècnica i financera del nou inversor. Els atorga poder per garantir que no es compromet la continuïtat ni l’estabilitat de la concessió, però no és un dret de veto estricte. Això sí, tanca l’entrada als fons d’inversió.
La maniobra dels Viladomat és una sorpresa relativa perquè ara és el millor moment per vendre, quan Saetde assoleix el valor més alt. Amb un ebitda de 20 milions d’euros anuals, una empresa completament sanejada, unes reserves de prop de 40 milions i els drets d’explotació renovats, el valor se situaria al voltant dels 240 milions, segons els experts consultats. Els mateixos que asseguren que abans de renovar la concessió no arribava als 150 i que a mesura que passin els anys el preu anirà a la baixa. Però avui als Viladomat els correspondrien més de 120 si es fa efectiva la transacció. Moviments n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà, perquè l’operació és més que una idea com bé sap el comú. Hi ha un factor afegit estrictament familiar que hi juga a favor. La dificultat de trobar un successor amb garanties de qui fa anys i panys que és l’alma mater de la companyia, Joan Viladomat, sense el qual, amb les llums i ombres que es vulguin, és impossible entendre on ha arribat el camp de neu.
Els Alps al capdavant
A Saetde no li faltaran pretendents. Per connotacions polítiques i de sobirania, si hi ha un comprador natural és Ensisa. Comparteixen comercialitzadora d’un domini únic sota la marca Grandvalira, però cada empresa conserva la infraestructura completa. Els serveis centrals estan duplicats, els equipaments, i així tot, de manera que si acaba sota el mateix paraigua les sinergies (estalvis) són evidents. Ara bé, una cosa són els arguments econòmics i una altra són les desconfiances i els danys col·laterals que s’han anat produint al llarg dels anys des que es van ajuntar. Com, per exemple, l’afer de la plataforma de Soldeu, que va provocar ferides que encara no han cicatritzat. Pràcticament descartat un comprador del país, toca girar la vista a l’exterior, on el més ben situat és la Compagnie des Alpes, un grup francès especialitzat en l’explotació d’estacions d’esquí a la serralada francesa. Està tan ben situada que directius d’aquesta empresa amb participació pública que cotitza en borsa han estat aquest mes per Andorra. I és que s’ajunten la fam i les ganes de menjar. La Compagnie des Alpes és una de les principals empreses mundials del sector de la muntanya, gràcies a la gestió d’estacions d’esquí com La Plagne, Les Arcs, Tignes, Val-d’Isère, Méribel, Les Menuires, Serre Chevalier i Grand Massif. Però ara té problemes. Ha perdut una concessió i en perdrà algunes més aviat. Per tant, necessita aconseguir desesperadament dies d’esquí per evitar que els mercats la penalitzin per la caiguda del volum de negoci. Ara només cal veure si la fam és tan gran per asseure’s a la taula dels francesos. O a la de la vella coneguda consultora amb interessos en una estació del Tirol, Mountain Peak Developments.