TESTIMONI DE L'ACTIVISTA
“Ens tractaven com animals”
L’Andorrana a bord de la flotilla explica com va viure els dies de navegació i la detenció per part de les forces d’Israel, on va passar quatre dies abans de ser repatriada.
L’andorrana a bord del ‘Sirius’ en els moments de descans.
“Estic bé, ha estat una tornada emotiva”, explica Cèlia Vélez, la integrant andorrana de la flotilla per la llibertat. Després de passar 36 dies a fora, dels quals quatre sota arrest de les tropes israelianes, va aterrar diumenge a la nit, deportada des de Tel-Aviv amb un vol xàrter amb destí Madrid-Barajas i, posteriorment, amb un altre vol cap a Barcelona.
“Jo treballava quatre hores conduint el vaixell i la resta del temps fent reparacions”
Vélez és mestra i enginyera química i naval, motiu pel qual va ser una de les persones que més feina van fer a bord del Sirius, el vaixell que la va portar a 74 milles de les costes de Gaza. “Ens havíem dividit les tasques amb la resta de la tripulació i a mi em tocava treballar vuit hores, quatre conduint el vaixell i la resta fent reparacions, però acabava treballant 12 hores cada dia”, apunta l’activista. El Sirius era un vaixell que s’utilitzava com a museu al port de Barcelona, motiu pel qual no comptava amb les tecnologies d’avui dia. “La majoria de les reparacions que feia eren per desembossar el lavabo, ja que només n’hi havia un per a 38 persones. Però també vaig instal·lar alarmes.”
“14 soldats ens apuntaven al cap amb armes dient-nos que no ens volien fer mal”
“Crec que l’ajuda humanitària o bé la van llençar o bé se la van quedar ells”
Fins al 9 de setembre la navegació va ser tranquil·la, però aquella nit drons van atacar diverses embarcacions a les costes de Tunísia. “El Sirius no en va resultar afectat, però d’ençà d’allà les nits i els dies van passar a ser molt durs i la flotilla va anar més agrupada”, narra Vélez. Va ser el primer d’octubre quan els soldats israelians van assaltar el comboi humanitari en aigües internacionals. “Ens vam asseure a la proa amb les armilles salvavides i les mans amunt, tal com havíem assajat”, relata. “Es va aproximar un vaixell molt gran i dues zòdiacs, que van tirar l’escala per intentar abordar-nos vuit vegades sense èxit, fins que finalment van entrar. Vaig comptar 14 soldats que ens apuntaven al cap amb armes tot dient-nos que no ens volien fer mal.” Aquella nit van dormir a la proa, però “sense poder-nos estirar ni parlar”.
“Crec que ja portàvem prop de 48 hores sense menjar i 36 sense beure”
La navegació fins al port d’Asdod, al sud de Tel-Aviv, va durar més de dotze hores i hi van arribar pels volts de les dues del migdia. “Tot i això, a mi, juntament amb altres companys, ens van tenir tancats al vaixell fins a les sis de la tarda.” Va ser llavors quan els van fer sortir, emmanillats amb les mans a l’esquena, i els van fer seure, de genolls, en un pàrquing. “Cadascú anava amb un guàrdia que l’escortava i el meu m’anava dient que era mentida que portéssim ajuda humanitària i que odiàvem tots els jueus”, explica Vélez, que va intentar dialogar amb ell. “Em va dir que semblava bona persona i per què feia allò, i jo li vaig explicar que era una qüestió d’humanitat i que al vaixell hi havia l’ajuda, que personalment crec que o bé la van llençar o bé se la van quedar”, apunta l’activista.
“M’ha sorprès molt l’estat d’Israel, la gent està podrida per dins, no té escrúpols”
En un moment donat va aparèixer el ministre d’ultradreta Ben Givir, que els va acusar de terroristes, mentre els activistes cantaven: “Free Palestine!” “Vam estar emmanillats i de genolls o amb el cul a terra prop de set hores. No ens donaven menjar ni aigua, però jo me l’havia endut del vaixell i vaig poder beure una mica, agafant l’ampolla amb els peus”, relata. Va ser aquí on va veure les primeres tortures. “A un amic que estava el meu costat el van arrossegar i el van colpejar a fora, només per cridar: “Free Palestine!” En aquell moment també ho hauria d’haver cridat jo, per no deixar-lo sol”, diu Vélez.
A la matinada els van fer moure, els van requisar totes les pertinences que portaven, “mentre reien”, i els van donar un xandall gris i una samarreta blanca, feta servir. “Després em van lligar les mans al davant, em van posar una bena als ulls i em van empènyer cap a un furgó amb l’aire condicionat a tope. Vaig passar la nit allà amb 15 persones més.”
L’endemà els van traslladar a la presó de Ketziot, on van ser separats entre dones i homes i on, segons Vélez, “ja portàvem prop de 48 hores sense menjar i 36 sense beure”. “Allà ens movíem entre una espècie de gàbia al sol i la cel·la.” “La cambra era per a cinc persones i érem 15, mentre que a la gàbia vam arribar a ser 57 dones en un espai de 15 metres quadrats”, explica, tot apuntant que el menjar “se servia en olles i solia ser arròs, cogombre i iogurt, normalment per separat”.
La jove no va saber que tornava a casa fins a l’últim moment. “Ens van posar en un furgó sense dir-nos res i al cap d’una estona vaig veure un avió i vaig pensar que tornàvem a casa”, manifesta. “Vaig passar més por a casa, imaginant el viatge, que allà, perquè em pensava que estaria sola i no va ser així en cap moment”, afirma Vélez.
“M’ha sorprès molt l’estat d’Israel. La gent està podrida per dins, no té escrúpols”, afirma Vélez, tot apuntant que “pateixo més pels palestins, que ells no tenen ningú que els ajudi”. L’andorrana, però, es mostra convençuda que “ho tornaria a fer”.