REPORTATGE
De condecoració en condecoració
Joan-Enric Vives i Sicília iniciava ahir la setmana gran dels homenatges i reconeixements amb l’entrega de la Creu dels Set Braços, a la qual dimarts vinent s’afegirà la Legió d’Honor francesa.
Joan-Enric Vives
Diuen que l’aspiració de tot treballador és jubilar-se. Què millor, doncs, que en el moment de fer-ho un rebi la màxima condecoració que atorga el Principat d’Andorra com a reconeixement a la tasca desenvolupada durant un quart de segle. Aquest és el cas de Joan-Enric Vives i Sicília, que ahir al vespre, al santuari de Nostra Senyora de Meritxell, va rebre de mans del cap de Govern, Xavier Espot, i del síndic general, Carles Ensenyat, la Creu dels Set Braços.
Vives rep la condecoració de mans del cap de Govern, Xavier Espot.
Vives no amagava la seva satisfacció mentre parafrasejava sant Pau amb allò d’“he arribat al final de la cursa, he estat fidel a la paraula”, i donava les gràcies a un país al qual afirmava professar una profunda estimació. Ho deia com a andorrà (Vives va rebre la nacionalitat en l’inici de l’exercici del seu càrrec), però ja com a excopríncep o Copríncep sortint, com li vulguin dir. El reconeixement, com aquell qui diu, li ha arribat a misses dites, però sent bisbe emèrit i encara vinculat estretament a la diòcesi d’Urgell, on segueix vivint.
Vives es va mostrar satisfet per la feina feta durant vint-i-quatre anys
La Creu dels Set Braços, juntament amb la de Carlemany, forma part dels reconeixaments civils que atorga Andorra, i es van desenvolupar a partir de la Llei de protocol en temps del síndic Dallerès. El cert és, però, que en els darrers mesos s’ha viscut una voràgine condecorativa que s’explica per l’automatisme que legalment concedeix aquest reconeixement a tots els coprínceps, síndics i caps de Govern que han exercit el càrrec.
Vives ha estat el primer a rebre-la com a copríncep en la cerimònia d’ahir, en la qual Carles Ensenyat va destacar que més enllà de l’atorgament vinculat directament a l’exercici del càrrec, l’emèrit la mereix “a títol personal i també, sobretot, a títol de la institució que representa, fonamental per a la continuïtat institucional i històrica d’Andorra al llarg dels segles”. Xavier Espot es va sumar al reconeixement dels mèrits i a la vocació de servei a Andorra mostrada per l’excopríncep episcopal al llarg d’aquests anys al capdavant de l’Església d’Urgell.
El moment culminant de la cerimònia va ser l’entrega i col·locació de la Creu, i el discurs d’un Vives que va fer un breu recorregut a través de vint-i-quatre anys en els quals ha conegut quatre coprínceps, cinc caps de Govern i sis síndics generals. Així, va recordar el concordat amb la Santa Seu, l’evolució del sistema financer, l’assoliment de la maduresa com a Estat d’Andorra o la presència internacional del país, amb celebracions com ara la Cimera iberoamericana, la primera visita dels reis d’Espanya o la del secretari d’Estat del Vaticà.
Un discurs que Vives va acabar defensant la sensació de “servei complert” i celebrant que “els emèrits i jubilats hem d’estar alegres per la tasca realitzada”, recollint el guant d’un Espot que li havia desitjat pau interior, continuïtat en el servei pastoral i satisfacció per la feina feta.
La casualitat ha volgut que aquesta condecoració li hagi estat entregada una setmana abans de rebre’n una altra de primeríssim nivell: la Legió d’Honor francesa. I Vives rebrà la de màxim nivell, és clar, perquè resulta que de Legió d’Honor n’hi ha de diverses categories. A “l’excel·lentíssim i reverendíssim” Joan Enric Vives (sembla que aquest és el tractament protocol·lari que li correspon actualment), el condecorarà el que fins fa uns pocs mesos era el seu homòleg francès, Emmanuel Macron. Això, és clar, sempre que el sarau que hi ha a França li permeti arribar en exercici del càrrec el pròxim dimarts 14.
La Legió d’Honor la rebrà juntament amb Roser Suñé, Xavier Espot, Albert Pintat i Jaume Bartumeu al Palau de l’Elisi, just dos dies abans de la visita de Macron.