L’andorrana sense por als drons

L’activista andorrana que forma part de la Flotilla Global Sumud es troba enmig del Mediterrani oriental, a bord del Sirius, que avança lentament, però amb determinació, cap a la Franja de Gaza. El seu objectiu: trencar simbòlicament el bloqueig israelià i lliurar ajuda humanitària. La seva realitat: una travessia plena d’incertesa, pressió i amenaces creixents.

“Estem molt a prop de la costa de Creta”, va explicar ahir a través d’una connexió irregular. Li queden uns cinc dies de travessia abans d’arribar a la costa palestina, si tot va bé. Però el paisatge marítim idíl·lic no reflecteix l’ambient que es viu a bord. “Aquesta nit és una de les raons per les quals no he dormit”, afirma. “Han estat atacant tots els vaixells de la flotilla, estàvem tots agrupats i, de tant en tant, es veien explosions.”

Repara motors mentre esquiva drons en una travessia perillosa

Segons relata, diversos drons van llançar objectes sobre almenys deu embarcacions. “Hi havia com petits dispositius explosius. Alguns han caigut a l’aigua, altres als vaixells. Fan una llampada de llum i no cremen res”, explica. “També han tirat una substància de color negre marronós, que fa pudor d’ou podrit. Podria ser algun sulfur que maregi o faci perdre l’equilibri.”

Malgrat la tensió, la jove andorrana manté la serenitat: “Intento seguir protocols i fer la feina ben feta. No vull que la por s’apoderi de mi i crec que parlo en nom de tota la tripulació.” La seva responsabilitat a bord és clara. “Soc la responsable de màquines. Comprovo el motor, arreglo fuites d’oli, faig manteniment... Cada dia hi ha una feina diferent. No ens avorrim”, diu amb ironia.

“La meva mare va plorar, però em va dir: ‘endavant’ molt orgullosa”

El Sirius, vaixell centenari que abans servia de museu a Barcelona, ha estat recondicionat per a aquesta missió. “Aquest vaixell era un museu del 1918. No té dutxa ni habitacions. Ens dutxem amb aigua de mar, amb una galleda i cortines”, descriu. I, malgrat tot, dins aquest escenari improvisat hi ha moments de relaxament: “Tenim menjar sec i llaunes, però alguns participants fan meravelles amb això. Ens alimentem prou bé.”

Més enllà de la tècnica i la logística, la força que empeny aquest viatge és profundament humana. I la motivació de l’activista andorrana no prové del passat, sinó d’una indignació recent i visceral. “No, mai havia estat activista. No estava implicada en res polític. Però la situació em semblava tan greu que vaig sentir que podia tenir un impacte real”, confessa.

Aquesta no és una missió improvisada. Per embarcar-se al Sirius, va passar per un procés de selecció exigent: inscripció, entrevistes, entrenaments. “Suposo que em van escollir perquè he estudiat enginyeria química i estic acabant enginyeria naval. A més, tinc experiència mecànica i coneixements bàsics d’electricitat, coses útils en un vaixell”, detalla.

El que ha viscut aquests dies no té res a veure amb una aventura romàntica. És una travessia plena de riscos, amb una pressió creixent. “La lectura que hem fet és que ens volen espantar, volen que tirem enrere. Crec que estem recollint molta pressió mediàtica, tenim molt suport de la gent i som molts vaixells. Ens volen espantar”, afirma amb lucidesa. I tot i que assegura que no considera els atacs “bèl·lics”, els defineix clarament com a “advertències”.

El cos encara aguanta, però sap que no és il·limitat. “És com una dosi d’adrenalina: no noto ni el son ni la gana. Però sé que en algun moment s’acabarà i que és important descansar i menjar correctament per poder fer bé les tasques”, admet.

També hi ha espai per a la reflexió política. Preguntada sobre la posició del govern andorrà –que condiciona el reconeixement de l’estat palestí al desarmament de Hamàs i a l’alliberament dels ostatges–, la seva resposta combina empatia i crítica. “Sempre condemnaré la violència. Em sembla raonable el que demana Andorra, però crec que també es podria reconèixer Palestina com a país sense condicionants, perquè la situació és molt greu. Si més països es posicionessin a favor, es faria més pressió”, reflexiona. I afegeix: “Jo no soc una persona política ni segueixo gaire les notícies, però crec que això ja no és política: és un genocidi, estan matant persones. No es poden tancar els ulls.”

Però si hi ha un moment que va marcar l’inici del seu compromís, va ser la conversa amb la seva mare. “Quan li vaig dir, es va posar a plorar i em va dir que estava orgullosa que, per fi, la gent fes alguna cosa. Això em va acabar de convèncer.” Paraules senzilles que pesen més que qualsevol discurs polític.

Ara, entre sorolls d’explosions, vent fort i comunicacions tallades, la flotilla continua avançant cap a Gaza. El Sirius, amb la seva estructura antiga i el seu esperit renovat, navega amb més esperança que recursos. I a bord, una noia andorrana es manté ferma, amb les mans plenes de greix i el cor ple de conviccions.