A qui importa el museu?

El projecte de construir i donar contingut conceptual, funcional i identitari a un museu nacional està maleït. Tothom sense excepció se n’omple la boca, mani qui mani, però cada intent de tirar-lo endavant acaba encallat en promeses incomplertes, canvis de govern o redefinicions de prioritats. Sempre n’apareixen d’altres, motivades o per simple estratègia. El que havia de ser l’espai central per explicar la història del país ronda pels discursos programàtics sense prendre mai cos. Comptat i debatut, la realitat és que no el vol ningú. O, el que és el mateix, ningú està disposat a assumir el cost econòmic –feina rai, a reobrir la Farga Rossell–, polític i la càrrega de treball que pot comportar. El primer dels fracassos el va protagonitzar Juli Minoves i el seu projecte a la Massana amb un edifici singular obra de Frank Gehry d’arxiu/museu que tan aviat com Jaume Bartumeu va arribar a dirigir el Govern (2009) va quedar enterrat. Vist amb perspectiva, potser no era una idea tan dolenta. Setze anys després s’ha viscut un nou episodi, que no l’últim, amb la picabaralla entre el comú d’Andorra la Vella i el Govern pels equipaments i ús que es donarà al terreny de l’antiga plaça de braus. El comú ha tancat la porta a instal·lar el museu a l’espai que Govern considera l’ideal per emblemàtic, situació i ús ciutadà. Plaça pública, recinte firal i espais verd amb la connexió amb el passeig de riu és la proposta de la corporació local. Espai Capital, en diuen, i si hi cap l’equipament cultural en disputa (on, exactament?) fantàstic i si no, també. És innegociable, expliquen responsables comunals, perquè és un compromís electoral i, sobretot, perquè una part del terreny és seu i de la resta són ells els que paguen el lloguer (30.000 euros al mes) i ja se sap que qui paga... Un argument d’allò més robust. Tot i que passen per alt la contribució imprescindible d’Andorra Turisme de 800.000 euros per instal·lar-hi el Cirque du Soleil, sense la qual el multifuncional –que s’ha dimensionat en funció d’aquest espectacle–, no passarà de ser una maqueta.

Les institucions se n’omplen la boca però només posen entrebancs

El comú, però, manté que estan oberts a col·laborar per tirar endavant el projecte del museu però primer volen conèixer de què s’està parlant, que és el que es vol fer i quin relat històric i filosòfic hi ha al darrere. Sense això és impossible determinar quin espai serà necessari per acollir-lo, que no cal que sigui precisament el de la plaça de braus. En tenen d’altres, diuen. Per exemple a l’antic aparcament dels Pouets (?) o els terrenys del Ribaló.

La posició de Govern

El ministeri de Cultura està treballant en el projecte conceptual del futur equipament que estarà llest abans de final d’any. Tot i que la data tampoc és gaire rellevant perquè a part de Mònica Bonell, per a la majoria del Govern i molts dels consellers del grup no és una prioritat, segons ha pogut saber el Diari. Aquesta vegada sí, DA coincideix plenament amb el comú del PS i Concòrdia. L’afer ja ve de la legislatura passada. Quan David Astrié és escollit cònsol per la renúncia de Conxita Marsol per anar a les generals, se li demana que faci una reserva de sòl a l’espai de la plaça de braus per construir-hi el museu. Ell s’hi nega, tot al·legant que el perjudicarà per a la reelecció i que ho farà quan surti escollit. Malauradament per a ell, perd. Però aquesta potestat també la té el mateix executiu i tampoc l’aplica perquè expliquen que no es vol entrar en un enfrontament directe amb el comú. Sorprenent com a mínim, a la vista de les relacions que mantenen. El dia en què els cònsols presenten el projecte a Xavier Espot, Conxita Marsol, Jordi Torres i Mònica Bonell, la situació és d’allò més incòmoda tant pel fons com per les formes, segons fonts properes. Per començar Torres i Bonell ja el coneixien el que molesta al cap de Govern, que els retreu no haver-lo informat i sobretot que a sobre no ho vegin malament. Per a continuació tancar el debat en considerar que la cohabitació amb el museu és inviable. La reacció de l’excònsol va més enllà: o hi va el museu o no hi han de fer res. Tampoc és que sorprengués els presents, que estan acostumats a la seva oposició frontal a tot el que faci o digui aquest comú.

La situació del futur museu nacional és poc o gens esperançadora. Andorra i les altres sis corporacions locals passen. Per al Govern és un altre maldecap i el Consell ni està ni se l’espera. En matèria cultural cada institució va a la seva i no estan disposades a compartir protagonisme. El Consell s’ha convertit en una mena de ministeri de cultura paral·lel, el comú de Sant Julià projecta un centre dedicat a Sergi Mas o el de Canillo una mena de complex dedicat a les muntanyes i a la neu. I l’executiu està en ple procés de retallada de les inversions per pagar l’augment de sou als funcionaris i li tremolen les cames només sentir a parlar d’un projecte d’uns 20 milions d’euros per començar. Amb aquest panorama és més probable que veiem abans la reforma de la CASS, que ja és ser optimista.