REPORTATGE
Més que un simple rètol
Una pancarta gegant amb un missatge incòmode apareix al Coll de la Gallina i trasllada al paisatge el debat polític sobre el país.
Pancarta Coll de la Gallina
Va ser a primera hora del matí, a la carretera del Coll de la Gallina, més amunt pujant per Canòlich, on el paisatge habitual es va veure trencat per un element inesperat. Al mig del bosc, sobre una clariana rocosa i envoltada de pi i avets, una pancarta de grans dimensions apareixia com una al·legoria impossible d’ignorar. Tres paraules, a tot color i amb tipografia de cartell immobiliari, llegien: “país venut / en venda”.
En majúscules i amb el vermell i groc que evoca els rètols de compravenda, la peça no només crida l’atenció per la seva mida, sinó també pel seu missatge. L’estètica deliberadament publicitària, inserida al cor de la muntanya, dona un gir visual a un debat que bullia des del dia anterior al Consell General: l’acusació de Cerni Escalé (Concòrdia) al Govern d’“estar venent el país encara avui”. Una frase que va desfermar una de les rèpliques més dures del cap de Govern, Xavier Espot, que la va titllar d’“ofensiva i demagògica”.
El missatge visual que se submergeix en política i en l’habitatge
La connexió és tan evident com inquietant. I encara que ningú no l’ha signat, el Diari ha pogut confirmar que la intervenció forma part del recorregut de la sisena edició del festival Land Art. L’edició d’enguany, que es desplega per diferents punts de Sant Julià de Lòria, es presenta com un espai per fer una “pausa per continuar” i convida la societat andorrana a analitzar el present i projectar el futur amb consciència.
En aquest context, la pancarta esdevé molt més que un acte de protesta: és una obra d’art que interpel·la, molesta i sacseja. Els conductors que la van veure de camí van quedar desconcertats. Les xarxes van fer la resta. La imatge es va escampar, acompanyada de missatges entre la indignació, la ironia i la reflexió. És una crítica, sí, però també una pregunta oberta: Quin model de país estem construint?
No hi ha micròfons, ni torns de paraula, ni escó des del qual respondre. Només una pancarta immòbil enmig de la natura que planteja, en silenci, la mateixa qüestió que dijous va dividir el Consell. Potser per això impacta més. Però l’art, sempre crític, també pot incomodar.
La peça, com el conjunt del festival, no busca solucions. Però sí que exigeix preguntes. I en un moment en què l’art i la política semblen parlar idiomes diferents, aquesta vegada s’han trobat, de manera inesperada, en un clar de bosc.
L’interrogant queda en l’aire. Escalé va fer aquesta afirmació tenint coneixement de l’existència d’aquest rètol o es va tractar d’una mera coincidència, d’aquests que costen de creure?