Glaceres vives sota terra

Al cor del Pirineu andorrà, en un paisatge de blocs i pendents abruptes, una troballa científica ha revelat un secret enterrat: el gel de les glaceres de la darrera glaciació encara sobreviu al clot de la Menera. Aquest indret, situat per sobre dels 2.400 metres a la capçalera de la vall del Valira, acull dues glaceres rocoses actives que conserven gel permanent sota una capa de roques. El més sorprenent és que, malgrat el context d’escalfament global, aquestes formacions encara es desplacen, molt lentament, però de manera mesurable.

Aquesta descoberta ha estat publicada recentment a la revista Quaternary Science Reviews per un equip internacional encapçalat per Marc Oliva, de la Universitat de Barcelona, amb participació andorrana. L’estudi aporta dades noves i molt precises sobre l’evolució glacial i periglacial al circ del clot de la Menera, i confirma que el gel enterrat encara forma part activa del relleu andorrà.

Les glaceres rocoses no són les llengües de gel blanques que sovint s’associen als Alps. Són cossos formats per gel, roques i sediments, coberts per una capa de blocs que els protegeix de la calor. Sota aquesta coberta, el gel pot persistir mil·lennis. Aquest és el cas de les glaceres RG-1 i RG-2, formades fa entre 9.700 i 11.100 anys, durant l’holocè primerenc, segons les datacions per exposició a raigs còsmics (CRE).

Tot indica que aquestes formacions es van originar just després de la retirada de les glaceres que cobrien els circs andorrans. Les datacions indiquen que la deglaciació del clot de la Menera va culminar fa uns 14.900 anys, coincidint amb l’inici d’una fase climàtica més càlida. Amb la fusió del gel superficial, els pendents van col·lapsar i van cobrir les restes glacials amb una capa de material que va actuar com a aïllant tèrmic.

La recerca, desenvolupada entre el 2022 i el 2024, ha combinat treball de camp, sensors de temperatura, mesuraments geofísics i tècniques d’interferometria radar de satèl·lit (InSAR). Aquestes últimes han detectat que les glaceres rocoses encara es desplacen entre 1,1 i 4,1 centímetres per any, fet que confirma la seva activitat actual. Les temperatures hivernals registrades al subsol, amb valors estables de fins a -4 graus, reforcen la hipòtesi de la presència de permafrost.

Aquest fet és especialment rellevant perquè la temperatura mitjana anual a la zona se situa per sobre dels 3 graus, molt per damunt del llindar teòric per a la conservació de gel permanent. És per això que els investigadors qualifiquen aquestes glaceres rocoses com a sistemes en desequilibri climàtic: relictes d’una època freda que persisteixen gràcies a condicions molt particulars, com ara l’orientació nord, la protecció de la coberta de blocs i la persistència de la neu hivernal.

Observatori privilegiat

Aquesta resistència del gel antic converteix el clot de la Menera en un observatori privilegiat del canvi ambiental als Pirineus. Mentre les glaceres tradicionals del Pirineu desapareixen, aquestes estructures poden conservar gel durant segles o mil·lennis. Però la seva supervivència és incerta. Si les temperatures continuen pujant, l’augment del desglaç intern pot provocar desplaçaments més ràpids o, eventualment, l’enfonsament del sistema.

L’estudi obre la porta a futures investigacions, com la perforació de testimoni per confirmar si les masses congelades són gel glacial o permafrost. En tot cas, aquestes glaceres rocoses ofereixen una finestra única per entendre com el clima passat ha modelat el relleu actual, i com aquest paisatge respon a un present en transformació accelerada.