SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR
Una dona veu manca de parcialitat en la pèrdua del permís de residència
La recurrent sostenia que havia mantingut el vincle amb el país tot i absències puntuals
La façana de la seu de la Justícia.
El Tribunal Superior de Justícia ha confirmat la decisió del Govern d’anul·lar l’autorització de residència i treball d’una ciutadana, tot i que aquesta va denunciar diverses vulneracions de drets durant el procediment. La recurrent afirmava que no havia pogut interrogar les persones citades a l’informe policial, que no se li havien admès proves clau i que es trobava en una situació d’indefensió.
Malgrat aquestes al·legacions, la sala administrativa ha conclòs que no s’ha vulnerat cap dret fonamental i que la càrrega de provar la residència efectiva recau sobre la mateixa interessada. En aquest sentit, el Tribunal considera que les proves aportades –com la declaració de la seva parella o informes mèdics genèrics– no acrediten que visqués de manera permanent al Principat després de la mort del seu marit.
Un dels punts clau del cas és l’informe policial sobre la seva residència, basat en converses amb veïns i altres fonts. La recurrent va considerar que aquestes persones havien d’actuar com a testimonis i que havia de poder interrogar-les, però el Tribunal recorda que no tenen aquesta consideració formal i que els informes dels agents tenen presumpció de veracitat.
El ts rebutja les al·legacions sobre indefensió i parcialitat
La dona, que havia viscut més de dues dècades al país amb el seu marit, va al·legar que els seus desplaçaments es devien a motius mèdics derivats d’un trastorn psicològic, i que malgrat haver passat temporades fora, continuava vinculada a Andorra. També va destacar que no havia estat objecte d’un procediment sancionador ni d’una expulsió, sinó d’una revocació que, segons ella, es basava en indicis insuficients.
Al·lega que no va aportar proves per demostrar la residència efectiva
El Tribunal, però, va destacar la manca de documentació objectiva que permetés rastrejar una activitat habitual al país: ni tiquets de compra, ni rebuts d’hotels, ni declaracions de tercers que confirmessin la seva residència efectiva. A més, va qüestionar la imparcialitat del testimoni principal aportat per la recurrent, ja que es tracta de la seva actual parella.
Aquesta sentència, que ja és ferma, reforça la doctrina que estableix que la residència efectiva ha d’estar degudament acreditada per part de l’interessat i no pot presumir-se pel simple fet de disposar d’un permís vigent. La decisió pot tenir implicacions rellevants per a altres residents que es trobin en situacions similars, especialment en casos en què el vincle amb el territori no és fàcilment demostrable amb proves objectives.