Tot esperant el Ladis

DA té un problema, bé, en té uns quants, però n’hi ha un que no hauria de demorar la solució de manera indefinida. Tot el temps que l’allargui, accentua la imatge de debilitat del partit. Es tracta de donar a conèixer el successor de Xavier Espot i cap de llista per a les pròximes generals del 2027. Tot i que no és impossible un avançament si hi ha referèndum de l’acord amb la Unió Europea. L’oposició fa dies que té decidits els caps de cartell. Per Concòrdia, Cerni Escalé –i si algú gosa portar-li la contraria, li etziba el ja famós: “ja n’hi ha prou” i passem a una altra cosa–, per Andorra Endavant, Carine Montaner –hi ha alternativa? Encara bo que fos el Clavera; de la resta difícil recordar un nom– i pel PS sembla que és Pere Baró –i dic sembla perquè és ben igual a qui posin al capdavant; la diferència entre fer un paper galdós o un paper molt galdós és que vagin o no de la mà de Concòrdia a les parroquials. Mentrestant, els demòcrates naveguen per un mar de dubtes sense atrevir-se a posar sobre la taula ni una terna de futuribles. L’excusa és la tan airejada cantarella que falta molt per a les eleccions i que només seria cremar noms. La realitat és que no en tenen ni idea cap a on tirar. O bé hi ha possibles que juguen al gat i a la rata amb gran habilitat, o bé d’altres que han perdut embranzida, o bé hi ha els que volen però no tenen prou predicament dins el partit. Ja no diguem a fora, sobretot entre forces que podrien / haurien d’entrar a l’òrbita electoral de Demòcrates, si aspiren a repetir els resultats del 2023. I, mentrestant, a esperar el Ladis(lau) Baró.

Pot passar de tot

El ministre de Relacions Institucionals i Educació ha mantingut els últims anys un perfil polític baix fins a la inesperada incorporació al Govern el 2023. Tot i així, ha conservat el prestigi que va teixir com a conseller amb un sòlid i rigorós discurs i, alhora, diplomàtic, amb què s’ha guanyat el respecte i reconeixement de companys i de molts adversaris. En un context com l’actual, en què Demòcrates ha d’afrontar un procés de refundació després de l’erosió de 16 anys governant (12 amb majoria absoluta), apuntaria la necessitat de trobar un referent capaç de generar un ampli consens, bastir ponts i llimar conflictes. Un perfil que encaixaria amb el de Ladislau Baró millor que amb el de cap altre, apunten membres de DA. Ara bé, la conclusió no és unànime. Ningú li discuteix formació i experiència, però un sector del partit qualifica els seus bioritmes de massa “tranquils” per al càrrec. Un estigma que el persegueix. Però més enllà d’expressions gastades cal situar el debat en el context actual, tant pel que fa a la situació i alternatives de DA, com a la dels rivals a les eleccions. Si la primera premissa s’ha explicat, a la segona més que de rivals s’ha de parlar de rival, de Concòrdia, vaja. Que si veu un candidat temible és Ladislau Baró, per recorregut, capacitat, reputació i autoritat. I perquè pot erosionar el punt clau per a la formació d’Escalé, que és Sant Julià. Desperta Laurèdia –dos dels cinc consellers– es trobaria en una posició complicada si ha de presentar batalla a Baró, al qual deu bastant més que haver-ne estat el mentor. A banda que la posició no tan radical contra l’acord dels lauredians aniria a favor del de DA. Però el Ladis nega fins a l’extenuació que es presenti. Ara bé, com ell mateix diu, en política pot passar de tot. Fins i tot que deixi de malfiar-se de l’ala més obtusa de Demòcrates.

Allargar la decisió sobre el futur cap de llista transmet debilitat de DA

La banqueta

L’opció Conxita Marsol s’ha desinflat i mira que s’entesta a posar pisos al mercat; una altra qüestió és que la gent els vulgui. Mai se la pot donar per descartada, però no pinta gaire bé per a ella, assenyalen les mateixes fonts. Si els estrategs coincidissin que la clau de volta és apuntalar el vot més a la dreta de DA, tornaria a posicions capdavanteres. Guillem Casal es deixa estimar i ni confirma ni desmenteix que li agradaria ser el líder; clar i ras, se’n mor de ganes. Encara que és conscient que potser li arriba massa d’hora i que més enllà de Canillo poc predicament té. De Canillo també ve el següent candidat: l’exministre i actual cònsol, Jordi Alcobé, que com Marsol cobreix l’espectre més dretà del país, tot i que arrossega el hàndicap d’estar massa identificat amb l’univers parròquies altes. És un dels que ho neguen amb vehemència, amb tanta que acabés creient que pot repensar-s’ho. Com més ens acostem a l’estiu vinent, ell i no tan sols ell se’n faran un fart, de repensar-s’ho. I finalment un altre dels barons amb més pes és el síndic, Carles Ensenyat. De cap de Govern ni parlar-ne, ara, repetir de síndic, per què no. Res que no sabéssim, però hi ha novetats.

El ministre lauredià és el rival més temut per Concòrdia a les eleccions

Un parell de noms han saltat a l’arena. Són el del secretari general de Demòcrates i actual ambaixador a Brussel·les, Vicenç Mateu, i l’excònsol de la Massana David Baró. El primer nom l’ha proposat ell mateix i el segon, el cap del grup de CC, Carles Naudi. La vàlua i preparació d’ambdós està fora de dubte, però tota la trajectòria política que té el primer ho té de poc proper, mentre que amb el segon passa tot el contrari. I quan es contraposen obliguen la majoria a escollir entre dues ideologies i dues maneres de fer política oposades tant pel fons com per les formes. Mateu és membre de DA; Baró, no. Mateu milita en un partit nacional; Baró, en un de parroquial, segurament el més parroquial de tots. Mateu personifica el centreesquerra; Baró, la dreta. Mateu és pro Europa convençut; Baró, si segueix el model Naudi, encara està per veure fins on arriba el seu europeisme. I Baró té el que podríem anomenar connotacions la Massana caracteritzades pel comportament erràtic de sempre dels consellers de la parròquia; Mateu, no. En resum, plantegen el que més odien les forces polítiques coaligades –escàndols al marge–, perquè sempre acaba en un cisma. Problema que Ladislau Baró resol d’una tacada, ja que desperta poques fòbies i sí moltes fílies. Té l’habilitat d’integrar sense traumes i menys esforç les dues sensibilitats com qui no vol la cosa. Quines dues sensibilitats? Ah, però hi ha dues sensibilitats a DA?

Ladis és ara el Godot de la política nacional; se l’espera, però no acaba d’arribar. Per a DA millor això que si es posa en paper Hamlet –dubte permanent–, perquè, en aquest cas, ha de mirar cap a la banqueta i encomanar-se que l’egocentrisme de messies redemptor de Cerni Escalé, la trivialitat del missatge de Carine Montaner i la figura secundària i carregosa de Pere Baró assoleixen l’excel·lència. Tampoc és que falti gaire.