Impuls a l’hospitalització a casa

El pacient tipus d’una hospitalització a domicili és aquell que està en una situació clínica intermèdia –necessita certs recursos d’atenció que tradicionalment s’associen a un centre sanitari convencional–, però que es troba en una situació d’estabilitat des del punt de vista mèdic que no fa indispensable un ingrés típic. Es tracta d’una alternativa que lidera l’àrea de medicina interna des del mes d’octubre passat amb vocació de creixement. Ara mateix està dimensionada per atendre vuit pacients fora de les parets de l’hospital i cobreix tot el territori excepte el Pas de la Casa, perquè per distància i estructura ara per ara s’ha considerat inviable. Es garanteix l’atenció les 24 hores –les urgències nocturnes les assumeix el SUM– hi ha visites diàries d’infermeria i les del metge es modulen en funció de la necessitat (de vegades no cal que siguin diàries). Des de l’octubre s’han fet 114 ingressos, una setantena els sis primers mesos de l’any. La xifra també inclou pacients de cures pal·liatives, perquè tot i que ho gestiona un altre equip, també se’ls dona suport.

La decisió de qui en pot ser beneficiari òbviament ha de ser mèdica, però és el pacient qui té l’última paraula. I el que ha constatat l’equip responsable és que les reticències que hi pot haver en un inici s’acaben vencent. “Quan expliques el funcionament, que cada dia vindrà a veure’t la infermera, el metge, que tens un telèfon al qual pots trucar tot el dia per a qualsevol dubte, que se’t proporciona tot el material que necessitis, de cures, de la medicació, quan ho proves estàs encantat”, constata l’infermer referent del servei, Jose Ortega. Un dels condicionants és que els pacients no estiguin sols, que tinguin algú que pugui assumir el rol de cuidador. La fórmula, detalla la doctora Odile Sarroca, cap del servei d’especialitats de medicina, corrobora les bondats d’aquesta alternativa sempre que sigui factible: “Òbviament, té beneficis en comoditat per al pacient, però també en seguretat en el sentit que l’ambient hospitalari sabem que va associat a coses com pèrdua funcional, desorientació, algunes infeccions...” Són aquests avantatges els que mouen el programa perquè, continua Sarroca, “en molts llocs ha sorgit com a necessitat de l’hospital, per falta de llits, però no és el nostre cas, aquí és més per convenciment que per necessitat d’espai”. El convenciment que el pacient hi surt guanyant.

Les dades facilitades indiquen que l’edat mitjana dels pacients és de 64 anys, però les franges d’edat constaten que s’han atès des de tres fins a 98 i derivats de medicina interna, però també d’urologia, cirurgia general i traumatologia. La necessitat de rebre un tractament antibiòtic o altres endovenosos és el principal motiu per proposar al pacient aquesta alternativa. No és un servei amb orientació pediàtrica, però ja s’ha donat algun cas en què les necessitats del pacient van determinar que era una opció vàlida, i per això l’amplitud d’edats. I el que s’ha vist també és que en els pacients de major edat i dependència és una alternativa menys útil de vegades perquè “el que no podem oferir a casa és cuidador”, i per qüestions de logística a la família li pot ser més favorable un ingrés tradicional. “És difícil afinar el perfil de l’usuari perquè cada situació és diferent”, precisa Ortega.

“Òbviament, té beneficis en comoditat per al pacient, però també en seguretat”
Odile Sarroca, Cap d’especialitats de medicina

Amb la posada en funcionament sí que s’han anat afinant detalls, com ara rebaixar el nombre de pacients que es podien atendre com a màxim de deu a vuit. La realitat va indicar que la xifra inicial tensionava molt el funcionament, a l’hospital la distància no és problema, però en aquest cas “tu has d’anar a Nagol i després a Erts”, relata Ortega. Però el dia a dia també permet créixer, incorporar altres prestacions, millorar el circuit de derivació. En aquest sentit, Sarroca i Ortega apunten que s’està mirant d’incorporar la fisioteràpia, que també hi ha el suport del treballador social –en aquest cas és per via telemàtica–, que ja s’ha fet alguna transfusió de sang per evitar que el pacient s’hagi de desplaçar a l’hospital i que una trentena dels ingressos s’han fet sense necessitat de passar per planta d’hospitalització, o bé des d’urgències o bé des de la consulta d’un facultatiu. “Els metges d’urgències determinen que és un candidat per a la domiciliària i ja no passa per planta. O bé si el pacient està inestable, se l’estabilitza i un cop està bé l’ingrés es fa a casa”, exposa la metgessa.

“Quan expliques el funcionament, quan ho proven [els pacients], estan encantats”
Jose Ortega, Infermer referent
 

El convenciment és que és una opció que creixerà. Des del 30 d’octubre passat que marca la data d’inici sempre han copsat interès en aquests llits alternatius i les puntes són les mateixes que a l’hospitalització –ara estan en un període tranquil. “Es tracta d’anar veient quins pacients de trauma, de cirurgia, d’altres serveis, poden ser-ne usuaris. Creixerà, segur”, constaten. El retorn dels pacients que n’han estat beneficiaris també acredita que és una fórmula apreciada.