REPORTATGE
La interpretació d’un prec
El superior dona la raó a una vídua respecte a la decisió de repartir entre els fills les rendes dels béns dels quals és usufructuària.
La seu de la Justícia.
L’origen del litigi és el desacord d’un dels fills de la parella respecte a la distribució que havia decidit la mare dels guanys obtinguts de diverses propietats, sostenia el fill que contravenien el testament del pare. La interpretació de la vídua és que allò que el difunt havia plasmat era literalment un “prec”, per tant, que li donava facultats per decidir com procedir. I que si actuava d’aquesta manera era per l’allunyament del demandant dels germans i ella mateixa precisament pel repartiment de l’herència. “Sàpigues que fins que no hagueu arribat a un acord amistós amb relació a la totalitat dels béns que formen part de l’herència, jo no prendré en consideració el prec del teu pare [...]”, defensava la dona en resposta a la demanda del fill, tal com recull la sentència ara dictada per la sala civil del Tribunal Superior.
Una sala que ha donat la raó a la demandada perquè ha conclòs que el difunt va fer un prec, no va donar una ordre. I literalment l’escrit, després de citar els béns i drets llegats a l’esposa en qualitat d’usufructuària, afegia: “[...] amb el prec següent: que atès que totes les seves necessitats quedaran sobradament cobertes amb els productes dels béns usufructuats, cada fi d’any faci un repartiment parcial de les rendes sobrants a favor dels nostres fills, a parts iguals [...]. El demandant interpretava, al contrari que la mare, que el testament l’obligava a repartir anualment les rendes mencionades. La Batllia li va donar parcialment la raó, ordenant a la vídua distribuir la quantitat que ella considerés oportuna. La resolució la van recórrer les dues parts, però el Superior ha donat la raó total a la mare.
Va frenar-ne el repartiment per la mala relació del fill demandant amb els germans
En l’argumentari, els magistrats conclouen que l’ús del mot “prec” és conscient i volgut perquè mentre en d’altres parts de les últimes voluntats usa “formes verbals amb connotació imperativa”, en aquest cas recorre a una altra fórmula. “Aquesta distinció no és accidental ni retòrica, sinó que reflecteix una diferència d’intenció”, que “s’ha d’entendre com una recomanació o desig del testador”. En conseqüència, “el repartiment del sobrant dels fruits a què fa referència la clàusula indicada queda al criteri i consciència de la vídua, sense que els fills puguin reclamar-ne el compliment”.