Indemnització per un part prematur

La sala civil del Tribunal Superior ha confirmat la condemna a una metgessa especialista en ginecologia per negligència en el seguiment de l’embaràs d’una pacient. La dona va patir una complicació greu, una preeclàmpsia, que va forçar l’avançament del part quan encara no s’havien complert les 25 setmanes de gestació i que el nadó nasqués amb “prematuritat extrema”. La sentència confirma íntegrament la indemnització que va fixar el pronunciament de la Batllia –que la metgessa discutia– i la doctora haurà d’abonar a la mare 13.000 euros i prop de 21.000 a la filla per les conseqüències físiques i psicològiques patides. La conclusió del tribunal és que l’especialista no va practicar totes les exploracions necessàries per al diagnòstic precoç.

Han passat més de deu anys. La tardor del 2014 la demandant fa les primeres visites de seguiment de l’embaràs. Al desembre ja es detecten disfuncions en la pressió arterial i la ginecòloga la deriva al servei de medicina interna de l’hospital perquè se li faci un seguiment. A final de mes l’atenen al servei d’urgències per cefalea i dolor a la part alta de l’abdomen. La metgessa que l’atén (a qui també denuncia en primer terme, però que ha quedat exempta de responsabilitat) li fa un seguit de proves i prescriu controls de ginecologia i de tensió arterial. Al gener la pacient acudeix novament a la ginecologa amb totes les proves d’urgències i els resultats dels controls de la pressió. I la ginecologa novament la deriva a medicina interna, que li recepta un tractament. Aquell mateix mes es constata que el fetus té un dèficit de creixement. Se succeeixen més visites fins que el 15 de febrer la demandant acudeix a urgències i l’informe ja cita “sospita de preeclàmpsia greu”. Se la trasllada a Barcelona i tres dies més tard se li practica una cesària d’urgència. El nadó roman més de vuit mesos a Barcelona.

La mare va iniciar el procediment judicial durant l’abril del 2019, interposant una demanda contra la ginecòloga i la doctora que la va tractar a urgències per “les múltiples dolences que presenta tant la demandant com la filla menor, derivades de la negligent intervenció durant la gestació de les doctores demandades”. La Batllia va eximir la facultativa d’urgències, però va condemnar la ginecòloga a indemnitzar mare i filla per “no dur a terme un seguiment adequat”. Una conclusió que comparteix la segona instància.

L’especialista va recórrer contra la sentència esgrimint que va fer un control exhaustiu de l’embaràs i que la preeclàmpsia “és una malaltia d’origen sobtat i subclínic, i que la ciència mèdica actual no permet la seva prevenció ni diagnòstic precoç”. Argumentava que la pacient no havia expressat símptomes com la cefalea o el dolor abdominal, ni tenia factors de risc específics, que res no suggeria el desenvolupament de la malaltia. Però l’informe pericial va concloure que la pacient tenia símptomes compatibles i que “no es van dur a terme totes les mesures diagnòstiques, control evolutiu i proves complementàries possibles per detectar l’aparició precoç de la preeclàmpsia i/o de les seves possibles complicacions”. El Superior comparteix que l’imputable a la doctora és “una omissió” perquè no va adoptar les mesures de control exigibles donats “els signes d’alerta” i especialment els constatats després de la visita a urgències del 30 de desembre. “La diligència exigible a la metge intervinent exigia adoptar una actitud proactiva encaminada a descartar o confirmar, almenys el mateix dia 7 de gener, l’existència de la malaltia. No havent-ho fet, s’ha privat la pacient d’obtenir un diagnòstic més precoç de la malaltia, i adoptar els mecanismes encaminats a controlar-ne la progressió, retardant al màxim la interrupció de l’embaràs i evitant l’aparició de complicacions”, argumenta la sala.