La vigència del Coprincipat

Si volen un resum de la jornada d’ahir, cinc paraules són suficients: dia històric al Consell General. I és que el jurament d’un Copríncep episcopal no passa cada dia, i menys encara amb tota la pompa amb la qual es va celebrar. Si la intenció dels síndics era que el dia d’ahir perdurés en la memòria política del país, sens dubte se’n van sortir; i qui sap si van establir un precedent per a futures ocasions.

Reconec que mentre baixava cap al Consell veia l’acollida del jurament com una presa de temperatura al model de coprincipat. Ningú és aliè al fet que en temps recents hi ha un cert soroll de fons que ha posat en dubte la vigència i la necessitat d’una institució que alguns veuen com una reminiscència feudal innecessària en el món contemporani. També hi ha qui ha vist en el nomenament d’un perfil com el de Serrano (algú jove, diplomàtic i estretament vinculat a la política vaticana recent), un possible avís de canvis profunds.

Les imatges de l'arribada a Casa de la Vall

Després del jurament, tanmateix, tot fa augurar que el soroll de fons no és res més que això, pur soroll, i que els grans canvis que alguns anunciaven no aniran en la línia que potser pensaven... I és que tota la representació política del país ahir va tancar files al voltant del consens del 1993; començant pel mateix Ensenyat, que rememorava el paper històric de la mitra d’Urgell en el manteniment de l’estatus andorrà i acabant per un Serrano que no va ser menys i va parafrasejar el papa Pau VI quan parlava fa gairebé mig segle del miracle que era (i és) Andorra.

Desconec si la intenció del Consell era justament la de vindicar l’herència històrica del coprincipat i defensar-la com a peça clau del present i futur d’Andorra. En tot cas, sense cap mena de dubte, el missatge de fons era aquest, i ja els dic jo que el termòmetre del coprincipat no anuncia ni baixades sobtades per desafecció ni altes temperatures que avisin de cap explosió imminent.

El model de Coprincipat i el Consell ahir van sortir reforçats

Perquè la festa hagués estat lluïda del tot cal reconèixer que faltava una mica més de gent al carrer. Ahir, Serrano no va gaudir d’un bany de masses com a tal, i encara bo dels infants que poblaven el carrer de la Vall. Posats a demanar, a un servidor també li hauria agradat veure el sometent una mica més vigorós, perquè amb el trajo tradicional que portaven semblaven més a punt de ballar el contrapàs que de defensar les Valls d’una incursió d’hugonots. Vaja, que hauria preferit un sometent esperant el bisbe trabuc en mà (alerta, que em refereixo a l’arma!) i vestits de carlins decimonònics, com Déu mana.

Bromes a part, és cert que el Copríncep episcopal el tenim tan a la vora i el veiem tan sovint que no genera el mateix bullici al carrer que el francès. Coses de la proximitat, és clar, i del fet que el francès, pel seu càrrec al país d’origen i el rol que juga en la política internacional, té un carisma que un bisbe, per jove que sigui, només pot fer que desitjar.

Sigui com sigui, com ja hem dit, el d’ahir va ser un dia històric i va tenir un segon missatge que també es podia llegir de forma clara entre línies. El Consell General és avui la institució clau de la política andorrana, per on passa el Copríncep a jurar i on es decideix el futur de l’Estat. Ras i curt. Vaja, que ahir també es prenia la temperatura de la vigència de l’altra institució nascuda com aquell qui diu amb els Pariatges, i la nota va ser força alta.

El discurs de Serrano va convèncer la gran majoria de consellers

De portes enfora, doncs, Consell i Copríncep en van sortir reforçats, i també de portes endins. I és que el discurs pronunciat per Serrano no va passar per alt a ningú, i aquest era el tema de conversa de la majoria de consellers just després de disparar-se el darrer flaix de les fotos protocolàries. Independetment del color polític, tots s’hi van sentir representats. Per a una consellera demòcrata, el discurs donava marge a totes les posicions polítiques, una visió similar també apuntada per una de les cares visibles de Concòrdia, que destacava la intel·ligència d’algú que és capaç de pronunciar un discurs d’una transversalitat tan gran on tothom càpiga.

Després de les paraules de Serrano, potser hom va començar a entendre el perquè d’aquesta elecció. Transmet la imatge d’algú pragmàtic, contingut, executor, que compleix el paper que se li ha encarregat i que té prou mà esquerra per nadar en el complicat oceà de la diplomàcia i la política actual. Té la joventut suficient per entendre el món d’avui, però alhora la maduresa necessària per afrontar els reptes que encara el país.

Uns reptes que ahir no van sortir ni en els discursos ni en les converses posteriors, segurament perquè Serrano ja havia dit el que havia de dir i perquè tothom va agafar les seves paraules després de jurar cap a les seves posicions polítiques. Queda per veure ara què és, a la pràctica, això de la “fidelitat creativa” o de la gestió del Coprincipat entesa en el marc del “dret públic eclesiàstic”.

Sigui com sigui, la sensació general ahir era que Serrano pot ser algú capaç d’enfocar els reptes de l’Andorra d’avui. En un context de certa tebior de les relacions amb la mitra, el nou Copríncep arriba amb el repte, segons el síndic, de pujar “a les espatlles de gegants” d’alguns dels seus predecessors, tals com Francesc de Tovia, Simeó de Guinda, Joan Benlloch o Joan Martí Alanis. Queda per veure ara si en serà capaç, però en tot cas aquesta és ja una altra història.