REPORTATGE
Denunciar: assignatura pendent
Només el 45% de les dones que es van dirigir l’any passat al servei d’atenció a les víctimes de violència de gènere del Govern van interposar denúncia contra l’agressor.
Andorranes a la manifestació del 8 de març a Barcelona.
La denúncia continua sent una assignatura pendent en la lluita contra la violència masclista. Aquesta és una de les principals conclusions que s’extreuen de la memòria de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat, un document que ofereix una anàlisi detallada dels serveis i intervencions realitzats durant l’any passat per l’equip del servei d’atenció a les víctimes de violència de gènere (SAVVG). Segons aquest informe, només el 45% de les dones ateses pel servei van interposar denúncia contra l’agressor, fet que evidencia que la majoria de víctimes opten per mantenir el silenci en l’àmbit penal.
Les dades mostren que, malgrat els esforços institucionals, el sistema judicial continua sent viscut per moltes dones com una barrera més que com un aliat. Les raons que expliquen aquesta reticència són múltiples: por a represàlies, manca de confiança en la resposta judicial, dependència emocional o econòmica, i fins i tot l’absència de xarxa familiar o social de suport. Algunes dones temen perdre la custòdia dels fills o ser jutjades per l’entorn, mentre que d’altres senzillament no se senten preparades emocionalment per enfrontar-se a un procés llarg, complex i sovint traumàtic.
La majoria de les víctimes opta per mantenir el silenci
El document apunta que aquesta situació no és excepcional, sinó estructural. En molts casos, les dones romanen en l’entorn de l’agressor durant anys abans de prendre alguna decisió, i sovint només demanen ajuda després de múltiples episodis de violència. El 34% de les dones ateses el 2024 va tornar a conviure amb l’agressor en algun moment del procés, una dada que posa de manifest fins a quin punt és complex el procés de desvinculació, especialment quan hi ha fills, hipoteques, vincles afectius o pressions externes.
Tot i aquestes dades, el model d’intervenció que promou el SAVVG i que recull la memòria es basa en un principi fonamental: l’atenció a les víctimes no ha d’estar condicionada a la denúncia prèvia. Aquest enfocament busca garantir que qualsevol dona que pateixi violència pugui accedir als serveis d’acompanyament i protecció, independentment de si ha iniciat una via judicial o no. El servei ofereix acompanyament psicològic, assessorament jurídic, suport social i recursos d’urgència com allotjament o ajuts econòmics, sempre des d’una perspectiva de respecte, no culpabilització i acompanyament empàtic.
La memòria també posa en relleu la importància de la confiança en la primera acollida. Sovint, el primer contacte amb una professional pot marcar la diferència entre iniciar un procés de recuperació o romandre dins la situació de violència. Per això, es fa una aposta decidida per la formació contínua de les professionals, tant del servei com dels àmbits col·laboradors com la policia, la CASS, el SAAS, el sector educatiu o la justícia.
En aquest sentit, un dels obstacles persistents és la percepció de revictimització en el procés judicial. Diverses dones ateses han expressat sentir-se qüestionades, poc cregudes o exposades durant els tràmits penals. Aquest fenomen no només genera frustració, sinó que pot tenir conseqüències greus en la salut mental de les víctimes i en la seva disposició a continuar amb la denúncia.
Un altre factor clau és el desconeixement de les opcions legals. Tot i la feina d’assessorament del SAVVG, la memòria constata que moltes dones no saben que poden sol·licitar mesures de protecció immediata, com ordres d’allunyament o ajuts urgents, ni coneixen els seus drets laborals i econòmics en contextos de violència. Això reforça la importància d’ampliar les campanyes informatives i de reforçar la presència del servei en àmbits comunitaris, escoles, centres sanitaris i mitjans de comunicació.
El document també alerta sobre les dificultats que es donen en contextos amb vulnerabilitat administrativa, especialment en el cas de dones estrangeres amb permisos de residència lligats a l’activitat del cònjuge. Aquest col·lectiu es troba en una situació de doble risc, ja que en alguns casos temen perdre el dret a residència si denuncien el marit agressor. Tot i que el marc legal andorrà preveu mecanismes per protegir aquestes dones, el desconeixement o la desconfiança fan que sovint no arribin al servei fins que la situació és extremament greu.
La memòria insisteix en la necessitat d’un canvi estructural en la percepció social de la denúncia. S’ha de deixar de veure com una obligació o un punt de partida, i entendre-la com una opció que ha d’estar disponible, però no ha de ser l’únic camí per accedir a protecció. La confiança, la seguretat i l’autonomia de la dona han de guiar el ritme del procés, i el sistema institucional ha de ser capaç d’adaptar-se a cada cas amb sensibilitat i eficàcia.
El text aposta per millorar la coordinació amb l’àmbit judicial i policial, establir protocols més flexibles i empàtics, i promoure una formació obligatòria en perspectiva de gènere per a totes les persones que intervenen en casos de violència. S’insisteix en la importància de visibilitzar la valentia de les dones que denuncien, però sense culpabilitzar aquelles que no ho fan.