REPORTATGE
Sense mitjans econòmics
La sala administrativa del Superior tanca la porta a les residències sense activitat lucrativa sense proves clares de sostenibilitat econòmica.
La seu de la justícia.
El Tribunal Superior de Justícia ha desestimat el recurs d’apel·lació presentat per dos residents de llarga trajectòria al país que havien vist denegada la renovació de la seva autorització de residència sense activitat lucrativa. La resolució, publicada el passat 19 de març, estableix jurisprudència sobre la interpretació del requisit legal de disposar de “mitjans econòmics suficients” i reforça els controls sobre aquest tipus de residències, també conegudes com a “residències passives”.
Els apel·lants argumentaven haver residit legalment a Andorra durant més de 18 anys i aportaven múltiples certificats bancaris d’entitats d’Andorra, Luxemburg, Singapur, Regne Unit i Estats Units. Segons la seva defensa, aquests documents demostraven disposicions superiors al 500% del salari mínim anual en diversos exercicis, així com ingressos documentats a Luxemburg i moviments financers a altres països.
No obstant això, el Govern va rebutjar la sol·licitud inicial al·legant que els recurrents no havien acreditat tenir recursos suficients durant períodes concrets, especialment entre 2014 i 2016 i durant l’any 2020. L’argument clau de l’Administració, mantingut al llarg del litigi, és que els saldos puntuals no permeten acreditar una capacitat econòmica sostinguda, tal com exigeix la normativa actual.
El cor del conflicte se centra en la interpretació del concepte “mitjans econòmics suficients”. Aquest estableix que el sol·licitant ha de demostrar ingressos o disponibilitat econòmica anual superior al 300% del salari mínim –i un 100% addicional per cada persona a càrrec– durant tota la vigència de l’autorització.
El TS ha confirmat que aquest requisit no es pot complir únicament acreditant saldos en dates concretes. La sentència subratlla que “viure sense activitat lucrativa” implica disposar de fons suficients per cobrir totes les despeses del resident i la seva família durant el període complet de residència, que en aquest cas era de deu anys. Per tant, s’han de demostrar ingressos recurrents o un estalvi suficient per a la totalitat del període.
El tribunal també critica la pràctica d’aportar saldos fixos que just encaixen amb el mínim legal en una data concreta, com va passar el 2012 i 2013, fet que, segons la sentència, evidencia una voluntat de complir formalment però no materialment amb el requisit econòmic.
La sentència, que ja és ferma, reforça la capacitat del Govern per denegar renovacions partint d’una valoració global dels recursos del sol·licitant. També tanca la porta a interpretacions més laxes del requisit econòmic, que s’havien utilitzat fins ara en alguns casos amb suports puntuals bancaris.
D’altra banda, la decisió implica que les persones que no acreditin correctament els seus ingressos o estalvis sostinguts es veuran obligades a iniciar una nova sol·licitud d’autorització inicial, perdent així la seva antiguitat i accedint només a permisos temporals de dos anys.
La sentència deixa clar que el Tribunal no pot qüestionar la valoració administrativa si aquesta és raonada i ajustada a la norma. També recorda que, en absència d’una definició legal més precisa del concepte de “mitjans econòmics suficients”, correspon als tribunals interpretar-lo de forma coherent amb la finalitat de garantir la sostenibilitat econòmica dels residents passius i la seva vinculació efectiva amb el país.