CULTURA
‘Parenostre’, el cas Pujol com a retrat íntim i polític d’una família caiguda
La pel·lícula de Manuel Huerga explora l’escàndol sobre els comptes de l’expresident
Josep Maria Pou i Carme Sansa interpretant Pujol i Ferrusola.
Una veu, una fortuna i un escàndol. El juliol de 2014, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya, va confessar públicament haver mantingut comptes a Andorra, heretats del seu pare. Amb aquesta intenció, la pel·lícula Parenostre dirigida per Manuel Huerga, guionitzada per Toni Soler i protagonitzada per Josep Maria Pou s’endinsa en un dels episodis més impactants de la política catalana que va sacsejar el catalanisme. Policia Nacional havia informat de l’existència de 137 milions d’euros en comptes de la família Pujol a Ginebra. L’endemà de fer-se públic el comunicat de Jordi Pujol, El Mundo va afirmar que la família podia acumular a paradisos fiscals uns 600 milions d’euros. “Parenostre no s’ha fet perquè Jordi Pujol la vegi o li agradi. Està feta per als espectadors i per ajudar Catalunya a debatre sobre si mateixa”, afirma Soler en una entrevista per al Diari d’Andorra.
“És un film sobre una família atrapada entre la lleialtat i el poder”
La pel·lícula s’allunya de la crònica informativa per entrar en un territori més íntim i especulatiu. “La pel·lícula no pretén oferir veritats, sinó explorar què devia passar en aquell menjador de casa quan van saber que tot s’ensorrava”, explica Soler. “Volíem observar pel forat del pany, amb empatia, però sense indulgència”, afegeix. Aquesta mirada ficcionada, centrada en les hores prèvies a l’escàndol, intenta reflectir el conflicte humà i familiar darrere la façana d’un mite polític. “Hem omplert els buits que la realitat no mostra amb ficcions plausibles, perquè allò que no sabem sovint diu tant com el que sabem”, detalla el guionista.
“Volíem observar pel forat del pany, amb empatia, però sense indulgència”
Amb Josep Maria Pou interpretant el patriarca de la família, Parenostre construeix una tensió domèstica i política. No es tracta d’una biografia ni d’una crònica judicial, sinó d’un retrat íntim, gairebé teatral, de la descomposició d’un lideratge. “És una pel·lícula sobre una família atrapada entre la lleialtat, la culpa i el poder”, apunta Soler. La tria de Pou no ha estat casual. “Volíem un actor que transmetés experiència i presència sense recórrer a la caricatura”, explica.
Parenostre no busca redimir ni condemnar. “Presenta un Pujol polièdric: activista, pare, banquer i defraudador”, assegura el guionista. Amb una mirada crítica, la pel·lícula invita l’espectador a reflexionar sobre què ha representat Pujol per a Catalunya. “Era un gran orador, culte i intuïtiu; però l’admiració pel polític no exclou la denúncia de les pràctiques que va permetre”, conclou Soler.