PRESENTACIÓ DE LLIBRE
Tots els noms de lloc de les valls d’Andorra
Pujal presenta ‘Val de Norra’, un compendi de la toponímia del país dels segles XII-XVII
Albert Pujal va presentar ahir Val de Norra
Fullejo amb fruïció el darrer llibre d’Albert Pujal, titulat Val de Norra i presentat ahir al vestíbul del Consell General davant d’un públic expectant. Obra d’un erudit, arquitecte, polític, excònsol, exconseller i historiador (en paraules dels prologuistes del volum Joan i Ramon Ganyet), la tasca de l’ordinenc nascut a Arans conclou en un compendi que no té comparació possible amb el que s’ha dut a terme en aquest àmbit en el darrer segle i mig. De fet, només podria tenir un paral·lel en el cadastre del 1910, mirin si fa temps que no es plantejava una recerca com aquesta.
El subtítol de l’obra és indicatiu i aclaridor del que hom hi trobarà quan el prengui entre les mans: Diccionari toponímic i onomàstic de les Valls d’Andorrra, segles XII-XVII. I és que es tracta d’això, d’un diccionari que a l’ensems és un monument que homenatja tots els noms de lloc del país conservats en la documentació d’aquelles sis centúries i molts d’ells vius i en ús encara avui. És clar que ja no tots, alguns perduts irremeiablement pel desús o coberts pel bosc, l’asfalt i el formigó, i d’altres en perill d’extinció en una Andorra cada vegada més deslligada de l’entorn.
“He dedicat cinc anys a aquest llibre, però fa més de trenta-cinc que faig aquesta recerca”
Perquè (podem preguntar-nos) qui necessita toponímia menor per identificar un prat, un hort, una feixa o un torrent, quan travessem el país d’una punta a l’altra en qüestió de minuts i quan ja no vivim d’allò que ens dona aquell prat, hort, feixa o torrent? Perquè la toponíma no és donar nom pel gust de batejar un indret, sinó la necessitat d’anomenar-lo per recordar-lo, tornar-hi, treballar-lo, fer-ne un aprofitament o llegar-lo als descendents. La toponímia és fruit de la relació dels habitants d’un lloc amb l’entorn, i és la memòria col·lectiva i la transmissió oral les que en garanteixen la conservació, i quan els habitants d’aquell indret canvien la seva relació amb el que els envolta és quan corre el risc de desaparèixer. Albert Pujal ho resumia ahir com “la mundialització que vivim avui”.
Albert Pujal a la presentació d’ahir al Consell General.
“Pujal ha tingut la destresa d’estudiar i relacionar l’origen d’aquests topònims”
Per conservar aquest patrimoni i amb l’objectiu de compilar tots aquests topònims, a més de cercar-ne l’origen i l’evolució, Pujal ha dedicat els últims cinc anys a aquesta obra magna, en la qual ha treballat més de 6.600 noms de lloc en total, que es diu de pressa en un país de menys de cinc-cents quilòmetres quadrats, sigui per via de fonts orals o a través de fonts escrites. El cert és, però, que la seva recerca va començar fa ja més de trenta-cinc anys, consultant i recollint informació de persones a les quals avui ja no els podem preguntar absolutament res.
No tots els topònims documentats han estat publicats, ja que alguns es repeteixen fins a la sacietat en les fonts. I d’altres, el recercador que consulti l’obra potser no els troba on alfabèticament esperaria. Com deia ahir Josefina Lladós, col·laboradora de l’autor i conductora de l’acte, Pujal ha tingut la destresa de cercar “l’origen i la relació d’aquests topònims entre ells per explicar-ne el significat i l’evolució, de tal manera que al llibre apareixen vinculats”.
Per dur a terme aquesta ingent tasca ha comptat principalment amb la consulta de manuals notarials, així com d’altra documentació relacionada amb la quotidianitat del país, des de compravendes fins a litigis judicials, passant per esponsalicis o testaments. Un buidatge documental de primer ordre que normalment hauria desenvolupat un curull equip de persones i que en aquest cas ha dut a terme un home sol, extraient tots i cadascun dels topònims dels milers de pàgines i pergamins que conformen la documentació pròpia dels segles XII al XVII. Qualsevol persona versada en la recerca històrica sap del nombre d’hores que cal per publicar un voluminós patracol com aquest, que amb el temps, i parafrasejant de nou els germans Ganyet, tindrà més i més valor i serà del tot imprescindible per a tot aquell que s’acosti al passat d’Andorra.
Però Val de Norra no és una simple enumeració de topònims. És, també, un estudi que pretén comprendre la història de la gent que vivia a Andorra i com es va gestar la creació d’aquesta toponímia. En paraules de Pujal, “ens trobem amb molts topònims que han donat nom a una casa i a una família, i noms de casa que, com a propietaris, han donat nom a un indret determinat”. Estudiar aquesta construcció i evolució també dona eines als investigadors del futur que trobaran en aquesta obra, que ja adverteix l’autor que és de consulta i no pas pensada per al gran públic, l’accés a un patrimoni que d’altra manera s’hauria de treballar de zero.