Els dubtes sobre les pensions

“L’Estat podrà pagar pensions el 2050?”, “disposaré d’una pensió digna quan em jubili?”, “podré arribar a final de mes amb tot el que em pagui l’Estat?”. Són preguntes habituals que es formula la població actual. Les pensions són un dels pilars fonamentals dins del sistema de l’estat del benestar, però cada vegada més s’està convertint en un debat carregat de dubtes i d’enormes desafiaments. L’augment de l’esperança de vida, la baixa natalitat, l’encariment dels preus o l’augment del cost de la vida estan posant en entredit la sostenibilitat de les prestacions a molts països del continent europeu. Andorra no n’és cap excepció. De fet, el Principat no paga precisament uns salaris per jubilació gaire alts, ja que gairebé quatre de cada cinc jubilats no arriben a cobrar 1.200 euros.

“Són molt baixes per a la gent que ha treballat més de quaranta anys”, exposa A. Domingo, una ciutadana jubilada. “Haurien de reconèixer més el treball, abans no hi havia jornada de 40 hores i només teníem un dia de festa”, lamenta Domingo, que considera que caldria fer-ne una revisió: “S’ho han de mirar.”

“Tal com estan, són una mica justes”, afirma la Dolors, una dona que també està jubilada. De fet, són tan justes que “no pots fer un extra” i, fins i tot, “hem de buscar ofertes i mirar molt els preus perquè tot és caríssim”, declara la Dolors.

Gaudir d'una pensió digna és un dret després de molts anys treballant

També es mostra en la mateixa línia en Juan, un altre ciutadà jubilat. “És molt justa, has de treballar molts anys amb un bon sou per tenir una jubilació digna”, menciona. “És difícil arribar a final de mes, si ets llogater és molt complicat, has de sumar els sous de la parella per viure de lloguer”, detalla en Juan.

Les baixes contribucions i els preus a l’alça del país han fet plantejar a més d’una persona buscar nous aires i marxar del país, però alguns s’acaben quedant perquè tenen la vida molt arrelada. “Si tens família aquí no pots marxar”, remarca la Dolors. També ho exemplifica en Juan. “Estic molt lligat aquí”, descriu referint-se a la família.

Els empleats que encara estan cotitzant i els queda un temps per jubilar-se no es mostren gaire optimistes en aquest sentit. Saben que les pensions són baixes i es qüestionen si podran viure dignament. “Molt baixes ho són sempre”, considera Idalia da Silva. En el seu cas, explica que encara no ha calculat quant pot arribar a cobrar una vegada es jubili, però també posa en dubte si rebrà aquesta retribució. “Sé que no m’arribarà per a res, tal com està no ser si arribaré a cobrar”, esmenta. “Em queden una vintena d’anys i o bé Andorra millora una miqueta o no hi arribaré”, afegeix Da Silva. Precisament, ho ha pogut comprovar de primera mà amb el seu pare, que ha acabat marxant del país. “El meu pare està jubilat, va estar treballant trenta anys aquí, a Andorra, i li ha quedat molt poquet, aquí era impossible poder viure i van marxar al poble”, afirma Da Silva, que reconeix que té claríssim que també exercirà la mateixa opció davant l’alt cost de vida del Principat.

“Tal com tenim el sistema dependrà del que has contribuït, però queda clar que amb el nivell de vida que hi ha, si amb un sou ja no en tenim prou moltes vegades, amb una pensió m’imagino que ha de ser difícil”, assegura Vicenç Blasco, un home a qui li queden menys de deu anys per jubilar-se. Ell tampoc ha calculat què li pot quedar un cop retirat de la vida laboral. “Mirem el dia a dia o l’any següent, però no mirem a llarg termini, penso que el millor seria que cada individu es fes un pla d’estalvi per a la jubilació per, com a mínim, saber que el podrà rebre, tal com van les coses potser arriba un dia que les pensions no arriben per a tothom”, manifesta Blasco, qui confia de poder tenir una “pensió digna, perquè per això treballem”.

Gaudir d’una jubilació digna és un dret. Després d’anys i panys treballant, una persona ha de poder mantenir una bona qualitat de vida durant la seva etapa de la vellesa perquè, precisament, en això consisteix l’estat del benestar: garantir el benestar econòmic i social de tothom.