Ball de lleis (de pròrrogues)

Les pròrrogues forçoses dels contractes de lloguer s’han anat emparant en lleis anuals fins que a final del 2023 es va aprovar la normativa marc actual que amplia la cobertura fins al 2027. La premissa de totes les normatives ha estat la de garantir que l’inquilí pogués acollir-se a aquesta ampliació del contracte si és que no acordava el contrari amb la propietat. O si la propietat no al·legava la necessitat de recuperar l’immoble per a ús propi o familiar. I sobre aquest darrer aspecte hi ha hagut variacions; canvis que en el cas d’un litigi amb sentència recent han implicat que la inquilina hagi d’abandonar l’habitatge que ocupava des del 2015. La llogatera al·legava el dret a prorrogar el contracte perquè el propietari no havia complert un requisit obligatori per reclamar-li: la declaració jurada que certificava la necessitat de l’immoble. Però el Tribunal Superior ha denegat el recurs –prèviament una sentència de la Batllia ja havia dictat que havia de deixar el pis– perquè quan l’amo de l’immoble va informar-la que havia de deixar l’habitatge la llei en vigor no contemplava aquesta declaració jurada.

La cronologia dels fets arrenca el 2015 quan les dues parts pacten l’arrendament de l’habitatge situat a Escaldes per un lloguer de 400 euros més 30 destinats a les despeses de serveis. El contracte caduca el 2020 però es beneficia de les pròrrogues fins que el juliol del 2022 l’arrendador avisa l’arrendatària de la voluntat de rescindir-lo amb data 31 de març del 2023 –quan vencia la prolongació vigent–. Segons el detall recollit a la sentència, la llogatera no va contestar la notificació i al desembre l’arrendador reitera la voluntat de recuperar l’habitatge i invoca la Llei 30/2021. Uns dies després la llogatera sí que contesta aquesta comunicació i apel·la a una altra llei, la 41/2022, que just s’havia aprovat amb l’arrencada d’aquell mes. Aquest és l’element clau que cita la sentència. La llei citada pel propietari dona dret al llogater a “exigir a la part arrendadora que el contracte es prorrogui un any més com a màxim. Tanmateix, la part arrendatària no pot exigir la pròrroga del contracte quan la part arrendadora recuperi l’habitatge arrendat en finalitzar el contracte d’arrendament per l’expiració del termini pactat, per destinar-lo a ús propi”. La llei a la qual apel·la la llogatera és idèntica en aquest sentit però introdueix una garantia suplementària: “Amb la finalitat de garantir que l’habitatge es destina a ús propi o a favor de familiars de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat, la part arrendadora ha de justificar el parentiu corresponent i adjuntar una declaració jurada sobre el destí de l’habitatge”.

La sentència constata que el propietari li va comunicar la decisió de recuperar el pis el juliol del 2022 i que la llogatera va esperar a la publicació de la nova llei, al desembre, per exigir la pròrroga forçosa però que la normativa “encara no havia entrat en vigor” –ho feia l’1 de gener següent–. El tribunal conclou que si bé aquesta llei afectava els contractes que acabaven el 2023 i, per tant, en principi al de la demandant, és la “Llei 30/2021 que empara i regula els correus enviats per l’arrendador i mitjançant els quals va manifestar la seva voluntat de resoldre l’arrendament”. Per tant, l’obligació de la declaració jurada no se li podia exigir.

I malgrat que la sentència admet que es priva la llogatera “del dret legal de pròrroga i afecta el seu dret fonamental a l’habitatge”, també es puntualitza que no va fer cap observació en aquest sentit, limitant-se a apel·lar a la declaració jurada, mentre que el propietari va invocar “degudament” el dret a resoldre el contracte.