CRISI DE L'HABITATGE
Una assemblea popular poc concorreguda
Obro l’armari i no sé si posar-me la palestina, el xandall d’expropiador bolivarià amb els colors de la bandera d’alguna república bananera o res de tot això i conformar-me només amb l’escopeta de cap de casa. Si fem honor a la tradició, tocaria l’arma llarga, peça indispensable de qualsevol de les (petites) revolucions nostrades que han tingut lloc a les portes del Consell en temps pretèrits. I és que ja ho diu la màxima 56 del Manual Digest, no hi ha revolució sense uns quants homes armats envoltant ca la Vall.
Però ahir, a l’assemblea convocada per la plataforma de l’habitatge, les armes eren els altaveus i els megàfons, i les bales, les paraules. I a jutjar per com de cremats amb el tema dels lloguers es mostraven alguns, encara ho haurem d’agrair... Val a dir, tanmateix, que la convocatòria va fer una mica (o bastanta) llufa, sobretot si ho comparem amb l’èxit de la manifestació del 2023, i tenint en compte les estadístiques sobre les preocupacions de la gent que viu a Andorra. Tan sols un centenar i escaig de persones, i d’aquestes ben bé una vintena eren de la premsa. No compto els policies, és clar, amb un desplegament d’agents i tanques davant de la seu del Consell que, pel cap baix, podem considerar del tot exagerat.
L’assemblea es va celebrar ahir a la tarda a la plaça del Consell General.
Després de la música reivindicativa de Zoo per amenitzar la trobada (sí, ja saben, els de “contra tota autoritat, barra de ferro al cap”), prenen la paraula els del pòdcast Fvck i lloc, que es presenten com les cheerleaders de la vetllada per amenitzar l’assemblea i intentar que el públic participi, amb sondejos generals sobre lloguers i problemes per l’estil. I que quedi clar, “no venim a crucificar els petits propietaris, estem aquí contra les pràctiques dels grans tenidors”.
Trencat (una mica) el gel, els membres de la coordinadora són els que es dirigeixen als assistents per anar al moll de l’os de la convocatòria, criticant la Llei òmnibus acabada d’aprovar, buscant la mobilització del jovent, reivindicant una regulació dels preus dels lloguers, un registre de la propietat, penalitzar “la trampa del fill” i, finalment i aquí la notícia, proposant una mobilització en forma de manifestació per al pròxim 5 d’abril. Una data justificada per la coincidència amb les mobilitzacions generalitzades previstes a l’estat espanyol per a aquell dia, “perquè així puguem manifestar-nos a casa nostra sense haver de baixar a fer-ho a Barcelona”. Vaja, que si Mahoma no va a la muntanya...
I a partir d’aquí torn de micròfon obert, segurament allò que més fa patir a qualsevol exestudiant de la facultat de lletres de l’Autònoma com un servidor, fart d’haver sentit els discursos més abrandats i les ruqueries més supèrflues durant hores per part de gent incapaç d’anar al gra. Com era de preveure, comencen a sortir els casos particulars (lògic tenint en compte el tema), però que per moments semblen més propis d’un grup de teràpia que d’una mobilització ciutadana amb esperit revolucionari... I per acabar-ho d’adobar encara prenen la paraula els cercadors d’afany de protagonisme habituals, com la Vanessa Mendoza o el Gabriel Ubach. Si és que veuen un micro i perden el món de vista, pobrets. Es fan tan pesats que fins i tot el portaveu de la coordinadora els demana “que puguin dir la seva aquells que no surten cada dia a la premsa”. Beneït siguis, penso.
“Farem una manifestació i després una trobada plenària per tocar tots els temes en detall”
I a partir d’aquí, gent anònima dient-hi la seva i proposant mobilitzacions de tota mena, sobretot aquelles que facin soroll “de veritat”, amb talls de carreteres, afectant les fronteres o les pistes d’esquí. Teoria i pràctica de la revolució, penso: que bé que sona un discurs així davant d’un públic entregat i que poc profitós que és dur-lo a terme quan acabes putejant aquells que tenen els mateixos problemes que tu i que, a sobre, han de passar unes quantes hores bloquejats a la carretera. Crec que d’això en diuen eixamplar la base (permetin-me la ironia).
“Parleu molt de DA i d’Espot, Espot i Espot. Hem de pensar que Hitler no estava sol!”
Començo a agafar fred i ja tinc ganes de marxar. Crec que no soc l’únic, a poc a poc s’ha anat buidant. Enfilo cap al carrer de la Vall i m’aturo a parlar amb alguns membres de partits de l’oposició, que han tret el cap a la plaça després de la jornada maratoniana al Consell. Venen de votar inútilment (en termes pràctics, entenguin-me) la Llei òmnibus. Que difícil deu ser fer oposició contra una majoria absoluta, penso, i que difícil és voler canviar el món quan fas una assemblea per intentar solucionar problemes reals de la gent i a escassos cinquanta metres els bars del centre històric estan a rebentar i amb força més gent que no pas a la plaça...
