Zero

Què tenen en comú un lapsus durant un debat, mirar a la càmera que no toca, no dur perfecte el nus de la corbata, embarbussar-se en una intervenció, dir-li senyor a una senyora o senyora a un senyor o dir ereccions en comptes d’eleccions? Diria que dues coses. En primer lloc, que qualsevol d’aquestes situacions faran les delícies dels contracronistes (que, sigui dit de passada, han substituït els cronistes, de manera que el que era un complement a la lectura principal del debat ha passat a substituir-la, fent de l’anècdota, la pífia i l’esperpent el principal focus d’interès, diria que no sense conseqüències). Que faran les delícies dels contracronistes, dèiem, i també, i sobretot, que tindran un impacte molt proper a zero durant les eleccions.

Perquè sí, perquè tots hem vist moltes sèries on les eleccions es guanyen o es perden per una essa mal pronunciada o un lapsus en el moment del debat. Però no acostuma a anar així. Una cosa és la imatge continuada que transmet un candidat, o la construcció d’una marca associada a un partit a llarg termini, però en el pim-pam d’unes comunals, amb la dispersió que tots duem a sobre i les opinions que ja tenim formades prèviament, equivocar-se una vegada de càmera no canviarà massa cosa. I en el cas que ho faci a d’altres llocs, aquests impactes depenen tant del context local que per res no em refiaria del que diuen de com va afectar un governador de Wisconsin ara fa quinze anys. Estar pendent de tots aquests detalls en lloc de posar el focus a transmetre allò que es vol dir des de la naturalitat de cada candidat, però, sí que resta. Al candidat (sap greu veure naufragar candidats que saps que es comuniquen perfectament, però que davant la por a la pífia quan hi ha el pilot vermell, es desdibuixen) i al debat: mil vegades millor un amb pífies que un d’encarcarat. Naturalitzem les pífies, sisplau. Que hi hagi flow!