Quan el riu entrà a casa

Aquell primer cap de setmana de novembre del 1982 la família Carboné d’Aixovall ho va perdre tot. Però de moment era diumenge, al bar Carmen faltaven mans per servir taules i fregar plats i ningú no tenia temps per pensar en els ruixats que feia dies que queien sobre el Principat. Era un diumenge avorrit de tardor. Qui podia sospitar aleshores que la normalitat ja era només un miratge? Que poques hores després la Valira i el riu d’Os baixarien desfermats com no s’havia vist mai i ho arrasarien tot al seu pas?

Les males notícies van arribar com ho fan sempre: totes de cop i sense avisar. “Recordo que vam haver de sortir corrent del bar i que els bombers van arribar de seguida per desallotjar-nos”, explica Rosa Carboné, que llavors tenia 18 anys. La riuada va transformar la casa que acollia als baixos el bar de la família en un mur irrecognoscible de fang i pedres. “No hi vam poder entrar fins al cap de dos o tres dies. S’hi havien acumulat tants residus arrossegats pel riu que fent un salt podíem entrar al primer pis”. L’aigua va negar els animals. Els gossos, els conills i les gallines van quedar sepultats sota un riu de llot. Al camp de futbol d’Aixovall, encara per inaugurar, només s’hi reconeixia la meitat superior de les porteries.

La família Carboné no va poder recuperar la casa fins quatre mesos després. Durant aquest període van acollir-los uns veïns d’Aixovall. Com que no hi cabien tots, la Rosa va anar a casa d’una coneguda de la família que vivia a Sant Julià de Lòria. Els Carboné, recorda la Rosa, “vam haver de tornar a començar de zero”. El pare, del disgust, va tenir un infart. Passada la riuada, el poble va omplir-se d’excavadores. “Van anar molt ràpid per la feina que hi havia per fer”.

Aixovall va ser un dels punts de la geografia andorrana on la riada va fer més mal. L’aigua, però, no va fer distincions entre parròquies i a tot arreu per on va passar va fer estralls. A la borda del Sabater, a la sortida sud de Sant Julià de Lòria. A la recta de Santa Coloma, als Marginets i a la Rotonda (on la Valira, després d’inundar els grans magatzems del principal eix comercial del país, va escopir riu avall tot el que hi va trobar, fins i tot, diuen alguns testimonis, les caixes enregistradores). Al Clot d’Emprivat. A la sortida de Canillo. A Sornàs. Al tram de la CG-3 que va del pont Pla, a Escaldes-Engordany, al pont de Sant Antoni de la Grella, a la Massana. A Erts, Pal i Arinsal. Pocs se’n van salvar.

Els danys materials provocats per l’aiguat s’estimen en 24 milions d’euros, segons els càlculs del Govern. La xifra segurament és insignificant per a les famílies que hi van perdre els seus éssers estimats. Les víctimes mortals de la riada són 12: Núria Viusà Galí, de 37 anys; Meritxell Flogny Viusà, de sis anys; Xènia Armengol Domènech, de sis anys; Òscar Armengol Domènech, de vuit anys; Josep Armengol Egea, de 31 anys; Elena Domènech Perarnau, de 33 anys; Michel Ducos, de 39 anys; Patrícia Ducos Castellví, d’11 anys; Maria Lluïsa Piedrafita Manzana, de 44 anys; Cristina Vallmitjana Piedrafita, de nou anys; Amadeu Rossell Ubach, de 38 anys, i Francesc Joval Batllebó, de 63 anys.

La meitat de les víctimes fatals van morir per l’esfondrament de la CG-3 a la sortida del túnel de Sant Antoni. Almenys dos cotxes van caure al riu i la força de l’aigua va arrossegar-los avall. La por que hi hagués una explosió al dipòsit d’Andorgaz, al Prat del Colat de la Massana, va fer que molta gent en fugís desesperada. Feia poca estona que s’hi havia detectat una fuita.

Qui va adonar-se que hi havia un problema al dipòsit va ser un treballador que estava de guàrdia, Gregorio Cerviño. De seguida va trucar al fill del propietari, Amadeu Rossell Ubach. Quan hi va arribar, l’aigua ja cobria bona part del dipòsit. Rossell no va dubtar a anar a tancar les vàlvules de distribució del gas. Mentre intentava accionar les vàlvules, una flamarada va encendre el gas líquid que s’escampava per les instal·lacions. En aquell moment, Cerviño estava completament submergit a l’aigua buscant la clau de pas i el foc només el va tocar de passada. A Rossell el va agafar dret. Tot i que va poder sortir de les instal·lacions pel seu propi peu, el seu cos no va poder sobreposar-se a les cremades.

Amadeu Rossell Tarradellas va rebre la notícia que el seu pare havia mort el 12 de novembre, el dia que complia nou anys. “Aquests dies, en què cada vegada es fa fosc més d’hora i arriba el fred, sempre han estat durs per a la família”. El 10 de juliol d’aquest any el comú de la Massana va homenatjar Rossell i Cerviño en un acte públic a la plaça de l’Església a què van assistir, entre altres autoritats, les cònsols major i menor, Olga Molné i Eva Sansa, i el cap de Govern, Xavier Espot. Rossell està convençut que la figura del seu pare serà recordada al país com la d’un home “obert amb tothom” i que no feia diferències amb ningú.

Solidaritat

Malgrat el dolor pels qui hi van perdre la vida, la majoria de testimonis de l’aiguat coincideixen a recordar amb un punt d’orgull com la societat andorrana va mobilitzar-se per ajudar els qui passaven dificultats. “El meu marit va anar a buscar un grup a l’entrada d’Aixovall que volia travessar la carretera quan el riu ja l’havia destruït. No teníem llum a casa, però vam buidar el congelador, vam cuinar i vam donar menjar a tothom. Recordo que estava embarassada del meu fill. L’endemà al matí, quan vaig apujar la persiana, el que vaig veure em va fer esgarrifar. Vivíem molt a prop del riu. No m’hauria pensat mai que el riu volgués entrar a casa meva. Va ser una cosa mai vista. Un parent que era a Engolasters em va explicar que va veure com pujava l’aigua del llac. Gràcies a Déu, aquí a Andorra sempre se’n surt de tot”, explica la laurediana Pepita Lucas.

L’Andreu Pedra vivia a l’avinguda Meritxell i també va acollir gent a casa. La nit de diumenge a dilluns, però, va dormir al pis d’un dels seus treballadors, a Santa Coloma, perquè als baixos hi tenia el magatzem. Va anar d’un pam que no s’inundés. L’endemà va baixar a la Rotonda, on el pont “s’empassava els cotxes que venien pel riu”. L’Andreu coneixia l’aleshores director d’un dels centres comercials de Meritxell, que vivia al costat de l’actual edifici de la CASS. “Les seves dues filles van dormir a casa. Se’ls havien inundat els baixos i així van poder-se concentrar millor en la feina”.

Molts testimonis també recorden la importància que van tenir els radioaficionats per saber notícies dels éssers estimats. Faltaven molts anys perquè es democratitzessin els telèfons mòbils. “El meu pare i el meu germà havien marxat a Barcelona. El dilluns encara no havien arribat. Gràcies als radioaficionats vam saber que estaven bé i que eren a Catalu-nya. Van pujar-los en helicòpter un parell de dies més tard”, explica la Yolanda Miró. Llavors tenia 15 anys i vivia amb la família a Ciutat de Valls.

Les alternatives al transport per les carreteres del país, destruïdes per l’aiguat, no només van permetre tornar a casa els andorrans a l’estranger i repatriar els turistes. També van salvar vides. Ho sap prou bé la laurediana María José Martínez. “El meu marit va passar la nit de diumenge al comú ajudant els turistes que havien quedat atrapats a Andorra. L’endemà al matí vaig recordar que havia de fer diàlisi, però ell estava cansat i dormia. Vaig despertar-lo per portar-lo al centre hospitalari, però a les Arades ens van aturar perquè la car-retera estava tallada. Els vaig dir: ‘Si no pot fer la diàlisi, el meu marit es morirà’”. La María José va aconseguir que els portessin al centre hospitalari en una excavadora, però la màquina de diàlisi no funcionava. Uns dies després un jeep va portar-los a la Seu d’Urgell, a ell i una dona que també necessitava atenció mèdica urgent, per una pista forestal que va obrir-se aquella setmana. L’endemà van arribar a Barce lona.

Les conseqüències de la riada haurien estat molt pitjors si milers d’homes i dones andorrans no haguessin donat un cop de mà al seu veí quan més ho necessitava. Ho té present l’Agustina Quirós: “Arribant a la borda del Sabater, un policia va llançar-se sobre el nostre cotxe perquè no passéssim. Mai no oblidaré el seu nom: Rossendo Areny. Aquest senyor ens va salvar la vida. No havíem vist que l’aigua s’estava menjant la carretera”.

El divendres 18 de novembre va ser declarat dia de dol nacional. L’acte central va ser una missa solemne en record de les víctimes. Les cròniques de l’època diuen que unes 4.000 persones van concentrar-se a l’església de Sant Esteve, la plaça Príncep Benlloch i els carrers adjacents. L’ofici va ser presidit pel bisbe d’Urgell i copríncep episcopal, Joan Martí Alanis. “Ens hem reunit per expressar en un acte col·lectiu els sentiments de tot un poble, que ha sofert i que vol recuperar l’esperança”, va afirmar en l’homilia.

Quin impacte va tenir la catàstrofe en la psicologia col·lectiva dels andorrans? Segons Martí Alanis, va fer sorgir “el bé i el mal, que en la riuada de cada dia resten amagats”. La Lídia Fernández, que aleshores encara era adolescent, assegura que “la solidaritat que hi va haver en aquell moment”, així com “la coordinació” entre l’administració i la societat civil perquè “tot tornés a funcionar amb normalitat”, seria “impossible de veure en un altre país”. La Mercè Requena, per la seva banda, que tenia 20 anys i estava a punt de casar-se, lamenta que el civisme amb què la societat andorrana va afrontar els aiguats s’esmorteís amb el pas dels anys: “Quan passen desgràcies és quan la gent s’uneix. Després tenim el mal costum de no pensar-hi més. Ha passat el mateix amb la pandèmia. Dèiem que en sortiríem més forts i ja veiem com va el món... Hauríem de fer un pensament. Fa quaranta anys es va inundar el país. Demà podríem patir una altra desgràcia”.

L'OEST, LA ZONA MÉS AFECTADA

La zona oest del Principat va ser la part que va patir amb més severitat els efectes de l’aiguat. Tot i que les dades meteorològiques sobre l’episodi que va assolar el país durant aquells tres dies de novembre de fa 40 anys són limitades, les àrees on aleshores va observar-se que hi havia efectes al ter-reny més marcats són, de nord a sud del país, la conca de la Valira del Nord, especialment a les zones de Pal i la coma de Setúria; el llac d’Engolasters; aigües avall de la confluència de les dos Valires, i el riu d’Os, que desemboca a la Valira a l’altura d’Aixovall. Els experts pensen que és aquí on va haver-hi els màxims de precipitacions. Aleshores, a Andorra només hi havia quatre estacions meteorològiques: tres de FEDA, situades a la central hidroelèctrica d’Encamp, al llac d’Engolasters i a la coma de Ransol, i una altra a Ansalonga. Tot i que, per descomptat, la informació que van recollir aquestes estacions té un valor científic rellevant, la quantitat d’aigua que va caure al país aquells tres dies és impossible de saber amb exactitud. És, en el millor dels casos, una estimació fonamentada. Un dels primers interessats a saber el volum de precipitacions de l’aiguat va ser el Govern, el primer de la història del Principat –Òscar Ribas havia jurat el càr-rec de cap el 8 de gener d’aquell any–. Quan encara no feia un mes de l’episodi, l’executiu, en coordinació amb l’Institut d’Estudis Andorrans, va encarregar al geòleg francès Luc Barthélemy, de la Universitat de París, que fes un inventari dels efectes geomorfològics de l’aiguat i una estimació de la quantitat de precipitació. Aquesta informació és a l’arxiu d’Andorra Recerca + Innovació, l’entitat en què s’integra des de l’any passat l’Institut d’Estudis Andorrans. Des d’un punt de vista científic, de coneixement dels episodis regionals d’esllavissades, l’aiguat del 82 va marcar un abans i un després. La voluntat política de protegir el país d’una altra catàstrofe com aquesta va impulsar nombroses sortides per analitzar sobre el terreny les esllavissades provocades per l’aiguat.