Micròfon obert

Com bé diu aquell proverbi utilitzat pels indis d’Amèrica del Nord, “no jutgis ningú fins que no hagis caminat tres llunes amb les seves sabates”. Però que difícil sembla de posar en pràctica una premissa que ens evitaria tants maldecaps. L’actitud ens costa especialment d’adoptar quan el tema a tractar ens resulta aliè, llunyà, anòmal, estrany i acaba convertint-se en una temàtica fosca, tabú i plena de prejudicis sovint sense prou coneixement de causa.

Les últimes setmanes la polèmica sobre l’ús del vel a l’escola arran del cas particular d’una família que ha decidit no portar els seus fills a classe per la prohibició al Lycée de l’ús del hijab i de qualsevol altre símbol religiós ha centrat bona part de la informació del Principat. Amb la voluntat de donar veu a les protagonistes –en plural, per extensió, a totes les dones musulmanes del país–, el Diari va contactar amb diversos representants i membres de la comunitat islàmica per convidar-los a parlar obertament de l’ús del vel. L’objectiu era organitzar un debat enriquidor, que aportés a l’espectador diferents punts de vista que ens permetessin a tots –m’hi incloc– crear-nos una opinió fonamentada anant més enllà d’un cas concret per intentar aprofundir sobre la qüestió amb arguments en primera persona. La por a alçar la veu, a ser estigmatitzats, criticats o jutjats va dificultar molt la cerca. Tampoc no va ajudar, per què no dir-ho, el temor a trobar-se davant de les càmeres en una espècie d’emboscada periodística a la recerca només d’un titular cridaner.

Després de moltes trucades, i cal remarcar l’adverbi, dos homes es van mostrar disposats a participar. Van ser diverses les dones musulmanes que es van posar en contacte amb aquest mitjà per expressar el seu sentiment de sorpresa i fins i tot decepció i rebuig perquè fossin dues veus masculines les que es proposessin per parlar sobre una qüestió que concerneix les dones. Malgrat això, però, en un començament cap d’elles va acceptar la invitació del Diari de participar de manera presencial o telefònica al debat.

La valentia, finalment, de la Hayat Agharbi i de la Salima Raguig ha obert la porta, per primera vegada al país, a parlar sobre el que fa temps que és una realitat en un món globalitzat i multicultural com el nostre. Posar sobre la taula, a través de la veu de dues ciutadanes andorranes i musulmanes, preguntes, dubtes i estigmes de manera respectuosa, sincera, oberta i en primera persona és un primer pas per conviure més fàcilment amb les diferències. Tant de bo el valor reunit per la Salima i per la Hayat serveixi com a impulsor per animar la societat, des de la ciutadania més anònima, a alçar la veu sobre qüestions polèmiques, que sovint aixequen recels i controvèrsies, i ens permeti créixer col·lectivament. Per què, si no, ha de servir un micròfon?